Jericoacoara

Us escrivim des de la Meca dels viatgers del nord-est del Brasil. Ens va costar un temps aprendre a pronunciar-ne correctament el nom, però l'esforç ha valgut la pena: Jericoacoara. Aquest és el poètic nom amb el que els indígenes van batejar aquest indret i significa "llangardaix prenent el sol". Certament hi ha molts llangardaixos ben bronzejats, però l'expressió es deu al fet que a la platja hi ha una formació rocosa, anomenada "Pedra Furada", que té forma de rèptil amb potes (o això diuen...).

Diem que us escrivim des de la Meca perquè arribar fins aquí és una autèntica odissea, tot una peregrinació. Només s'hi pot arribar amb buggy, 4x4 o un autobús-tractor que rep el nom de "Jardineira". Des de la capital de l'Estat de Ceará, Fortaleza, és un trajecte d'unes 7 hores. Des de Sao Luis, la nostra destinació final, és un viatge d'almenys dos dies enmig del desert de dunes (s'han d'agafar 5 o 6 trajectes d'autobusos diferents per una zona molt poc transitada). En el nostre cas, vam fer el trajecte des de Fortaleza amb "Jardineira" i la dificultat afegida d'haver de vigilar a una dona indígena que seia al nostre costat i anava ben col.locada. Només pujar a l'autobús-tractor, la dona va començar a fer petons a l'aire com si s'acomiadés d'aquest món. Sort de la Laia que la va aguantar mentre es balancejava i treia mig cos fora del vehicle...

Tot i això, la bellesa i l'encant d'aquest lloc recompensen la duresa del viatge. Jericoacoara vindria a ser l'Eivissa del Brasil, sense les discoteques tecno però, igualment, amb diversió assegurada fins la matinada. També hi ha cert ambient "guai" estil "Vigilantes de la Playa" o "Pacific Blue". A la platja, 9 de 10 tios estan catxes i fan surf, windsurf o kitesurf. Les noies tenen unes bones curves (algunes sospitosament exagerades*) i 10 de 10 porten tanga model "fil dental". Per descomptat, tots dos estem en perfecta sintonia amb aquest ambient ;)

Un dia a "Jeri" transcorre de la següent manera: t'aixeques a les 10, prens el suculent "cafe da manha" (deliciós esmorzar brasiler a base de fruites, pastes, pastissos, sucs naturals, ous, tapioques... mmm!), vas a la platja cap a les 12, prens el sol fins les 4, fas algun esport nàutic com remullar els peus a l'aigua i acabes les hores de llum a la duna de Jericoacoara per observar la posta de sol. Tot seguit, baixes la duna corrent o fent sandboard i vas a parar de nou a la platja, on es concentren els grups de capoeira. Acte seguit, comença la marxa: et prens una caipirinha al sortir de la platja, vas a sopar i acabes la nit ballant "forro" o a la disco "Mama Africa".

Entre caipirinha i caipirinha, en Pau ha fet un curset de windsurf per superar el trauma del surf i ha descobert la seva vocació. Per la seva banda, la Laia ha recuperat el gust per la lectura amb un llibre molt interessant sobre la vida de Sonia Gandhi. A més a més, hem fet llargues caminades i una altra excursió amb buggy, aquesta vegada a Tatajuba. Aquest és un poblet al costat d'un llac que es va haver de transportar pedra a pedra perquè una duna el va ensorrar. La sortida ens ha permès descobrir nous indrets preciosos i observar dunes petrificades, llacunes d'aigua dolça enmig de les dunes i cavallets de mar de diversos colors (marrons, taronges, grocs, blaugrana...). De nou hem fet coneixences, aquesta vegada una parella de catalans molt simpàtics, la Cecília i l'Àlex, que portaven ja 6 mesos viatjant per Amèrica del Sud, quina enveja!

En resum, tan ens ha agradat Jericoacoara que, si inicialment havíem pensat passar-hi 2 dies, n'hi hem estat 5... I si fos possible hi passaríem una bona temporada!

*Comentari de la Laia, que no està pas gelosa.