Alcântara

Amics i família, finalment ja hem deixat els Lençois i ens hem dirigit a Sao Luis. Sobre l'arribada a la capital del Maranhao ja us explicarem en el proper post, ja que ha estat prou accidentada. Avui però, us relatarem la nostra excursió a Alcântara, un poble situat a l'altra banda de la badia de Sao Luis.

Per anar a Alcântara cal travessar la badia de Sao Luis (de fet, SL és una illa) i la millor manera de fer-ho és amb vaixell. Nosaltres vam optar per un catamarà que navegava a vela i oferia un millor preu (reservant-nos algunes sorpreses per a la tornada). A l'arribada vam demanar per una guia argentina que ens van recomanar a l'oficina de turisme de Sao Luis, la Patrícia. La vam trobar juntament amb una família de catalans molt simpàtics -com us dèiem, estem a tot arreu!- i ens vam afegir a la seva visita, que va resultar ser d'allò més productiva.

Per començar, vam visitar el museu del programa especial brasileny. Alcântara és la base de llançament de coets més important del Brasil i es vol convertir en una de les principals del món. L’emplaçament té l'avantatge que es troba situada a només dos graus de l'equador, de manera que la trajectòria que han de fer els coets per sortir de l'atmòsfera és menor i s'economitza molta energia. No obstant, cal dir que els brasilers encara no han aconeguit enlairar mai cap coet (tots han explotat durant el llançament) ja que encara no disposen de la tecnologia necessària. Sincerament, i en consonància amb el que la guia ens va comentar, dóna la sensació que el Brasil hauria de prioritzar altres assumptes que són de major urgència, abans de gastar-se tants de recursos amb inversions l’èxit i el retorn de les quals és bastant dubtós...

Alcântara era la ciutat preferida pels grans terratinents portuguesos del Maranhao del segle XVIII. Tota la ciutat està plena de cases colonials d’aquella època. També es coneix per “la ciutat de les obres inacabades”, ja que conserva dos palaus reials inacabats i les restes d’una església també incompleta a la plaça del “pelourinho”*. Durant la nostra estada vam poder passejar pels carrers, entrar a algunes d’aquestes cases i visitar un museu sobre la celebració de l’Espirito Santo, la festa més viscuda en aquesta localitat. També vam poder visitar una església construida pels antics esclaus negres. Aquestes construccions es reconeixen perquè són molt senzilles i només tenen un campanar (els esclaus les pagaven i no tenien per a més), a diferència de les esglésies que es construien pels colons blancs, que sempre tenien dos campanars. A dins era patent el culte a alguns antics déus africans a través de la seva identificació amb sants catòlics i era curiós veure un Sant Benet que podria fer parella amb la Moreneta.

La ciutat d’Alcântara va entrar en decadència durant el segle XIX, quan els esclaus negres van decidir fugir i establir-se en comunitats aïllades, els famosos “Kilombos”. Aleshores els portuguesos es van quedar sense la mà d’obra necessària per a les plantacions de la zona i per a la construcció de la ciutat, de manera que també van decidir marxar. Des de llavors, la ciutat va restar mig abandonada, en un estat de conservació molt dolent que no s’ha anat reparant fins els anys 90 del segle XX. Afortunadament avui s’ha restaurat bona part del que era Alcântara -actualment és un poble- i és una visita d’allò més recomanable.

La visita guiada a Alcântara també ens va servir per aprendre un munt de coses del país a través de la nostra guia. La Patrícia, de nacionalitat argentina, ens va explicar molt sobre els principals problemes del Maranhao, el segon Estat més pobre del Brasil. La política en aquest Estat està controlada per unes poques famílies de cacics que compren el vot de la gent més humil i governen des de fa dècades. Una d’elles és la família Sarney, protagonista d'alguns dels més sonats escandols polítics de la història del país (José Sarney, l’avui President del Senat del Brasil n’és un bon exemple). La Patrícia també es queixava de la passivitat de la població maranhense i el poc interès per progressar. Segons ella és molt fàcil sobreviure al aquesta zona del Brasil, ja que a tot arreu trobes menjar. Així, molta gent del nord-est es conformen amb viure en una barraca, veure la TV i menjar el que reben de la “bossa-família” de Lula. D’altra banda, aquí, problemes com la poligàmia o l’explotació sexual d’infants i adolescents són encara molt presents. Moltes noies queden embaraçades ben joves (a partir dels 10-11 anys) i llavors són abandonades pels seus nòvios, amants, etc. Afortunadament Lula ha posat una mica de remei a aquest problema obligant als pares a contribuir en l’alimentació dels fills des del mateix moment que es coneix l’embaràs (segons la guia, aquesta és l’única llei que es compleix al Brasil...).

Com comprendreu la Patrícia era una dona d’esperit rebel i inconformista, que havia vingut sola a viure en un territori estrany. El seu caràcter li havia fet guanyar moltes simpaties -però també antipaties- en un poble que sembla ancorat en el passat. Ens va explicar que quan va començar a fer de guia i a queixar-se per les coses que no li agradaven, alguns locals difonien històries com que havia vingut d’Argentina perquè era una fugitiva que havia matat els seus fills, que practicava la bruixeria, etc... Realment ha de ser dur integrar-se en un lloc així, però segurament dones com la Patrícia estan fetes per enfrontar-se a aquests situacions i intentar canviar les coses en realitats molt injustes. Per això ens va confessar que no tenia caps ganes de marxar ni resignar-se i que es presentaria per regidora a les següents eleccions locals.

Abans de marxar, Alcântara ens guardava una última sorpresa: els guaràs (ibis vermells). Són uns ocells dels quals ja ens n'havien parlat i que són preciosos, d’un roig molt viu. És una espècie molt estranya, realment difícil de veure i que es concentren només en algunes petites colònies.

Finalment, per tornar a Sao Luis vam agafar de nou el catamarà. Aquesta vegada però, feia molt vent i el mar estava molt remogut. Enmig d’onades de 2 o 3 metres, el catamarà aguantava com podia i vam viure algunes escenes que per nosaltres encara eren divertides, però que altres passatgers vivien amb cara de por (per exemple, quan el catamarà semblava que hagués de virar i tothom es va arraulir per no rebre un cop de la botavara). Al cap d’una estona -quan ja estàvem tots ben remullats per les onades- també va començar a caure un bon xàfec i molts vam entrar dins la cabina del catamarà. De sobte, vam notar una sotregada i quan vam sortir ens vam trobar enmig d’una platja d’un barri apartat de Sao Luis. El vaixell havia embarrencat i no es podia moure, de manera que ens van fer baixar perquè agaféssim un taxi per tornar a casa. Un cop a la carretera, vam trobar-nos altres passatgers i ens van explicar que s’havien espantat una mica perquè un d’aquests vaixells ja havia naufregat feia un temps. Així doncs, contents d’estar en terra ferma, vam conèixer un noi molt simpàtic de Sao Luis es va oferir per acompanyar-nos cap a l’hotel, indigant amb el tracte dels responsables del vaixell. Va ser el punt i final a una excursió d’allò més interessant i –tal com diuen els brasilenys- com emoçao.

*El Pelourinho era un símbol de poder que els portuguesos situaven davant els consistoris en les principals ciutats sota el seu domini. Consistia en una columna coronada per algun emblema decoratiu. Més endavant, es va utilitzar el seu emplaçament per a la tortura pública d’esclaus i és per això que avui són recordats com a símbols d’esclavitud. Per altra banda, degut a la seva anterior presència, el casc antic d’algunes ciutats com Salvador o Sao Luis han pres el nom de “Pelourinho”.