Imatges de Buenos Aires

Els portenys són uns personatges simpàtics...

...marxosos...

 

...polits...

 

...(amb excepcions, clar)...

...i molt enginyosos

Vàrem veure moltes coses, com la famosa Casa Rosada...

... el mercat de San Telmo...

...el barri de la Boca...

...el Rio de la "Plata"...

...cementiris entendridors...

...la Calle Florida...

 

...les avingudes de 18 carrils (avenida 9 de julio)...

...i la plaça del Congreso.

És una ciutat de contrastos. Combina barris de barraques...

 

...amb shoppings de luxe.

 

De menjar no en va faltar...

 ...i vam poder assistir a un autèntic tango...

...amb l'Evo Morales d'estrella convidada!

Buenos Aires és una caixa de sorpreses...

...plena de curiositats...

...i serveis de tot tipus

 

En definitiva, la capital d'Argentina és una ciutat que enamora...

 

...i us en recomanem molt la visita!

La Diada farroupilha

Sovint ens dóna la sensació que la nostra història és molt diferent de la d'altres països. De vegades però, sorprèn descobrir que el món ens reserva realitats bastant paral·leles. En aquest sentit des del primer moment ens ha cridat l'atenció les similituds entre el poble de Rio Grande do Sul i el nostre país.    

Dèiem a l'anterior post que Brasil no ha viscut mai cap Revolució. Doncs bé, no és del tot cert, ja que com a quasi tot arreu aquí hi ha hagut alguna -tímida- revolució liberal. Ara bé, el que pocs saben és que també hi han hagut guerres de secessió i, d'aquestes, el majors protagonistes n'han estat els "gauchos" de Rio Grande do Sul. Precisament ahir dia 20 de setembre celebraven la Diada "Farroupilha". I el que ens ha sorprès més és que, com nosaltres els catalans a l'11 de setembre, es commemora la derrota d'una guerra que buscava la secessió de l'Imperi del Brasil (des del 1836 fins el 1845, Rio Grande va ser una República independent de la resta del país).

Profunditzarem més sobre la identitat gaucha en propers posts. De moment però, us podem confirmar que la gran majoria de persones que hem conegut són defensors acèrrims d'aquesta identitat, n'estan molt orgullosos. El sentiment de pertinença a aquest territori és molt fort, quasi tant com el sentiment que els separa de la resta del Brasil (sovint es diu que Brasil camina cap a una banda i Rio Grande do Sul cap a una altra). A tall d'anècdota, si a un gaucho li preguntes per la samba o el carnaval de Rio és com si  a un català li demanes per anar a veure sevillanes o assistir a la setmana santa a Andalusia... Si els preguntes què en pensen de l'elogiada candidatura de Rio per ser la seu dels jocs olímpics del 2016, molts et respondran que prefereixen que guanyi qualsevol altra ciutat del món abans que haver de pagar ells per totes les despeses.

Tornem amb la crònica de la celebració de la Diada Farroupilha. Atès que aquest any ens havíem quedat sense 11 de setembre, vam decidir participar activament d'aquesta festa. Per això, vam anar al Campament Farroupilha a Porto Alegre on, des de fa un mes, gauchos vinguts de tot l'Estat acampen, preparen "churrascos" i recuperen tradicions. Així doncs, des de la capital mundial de la democràcia participativa, vam tenir l'oportunitat d'observar desfilades, assistir a curses de cavalls, tastar "chimarrao" i provar unes magnífiques "costelas". Va ser un esdeveniment d'allò més festiu i això ens fa pensar que, vista la controvèrsia d'enguany i el poc entusiasme amb què una part dels catalans viuen la nostra Diada, potser nosaltres també en podríem adoptar algunes idees... Què us semblaria una Diada acampats a Barcelona, menjant pà amb tomàquet i butifarra, tot bebent un bon cremat i acompanyat d'un bon referèndum?

Preferentment independència

Avui, dia 7 de setembre, és el dia de la independència al Brasil. A grans trets, la història és la següent: quan Napoleó va conquerir Portugal, la cort portuguesa es va refugiar al Brasil. Un cop Napoleó va desaparèixer del mapa, el rei Dom Joao VI va decidir quedar-s'hi i traslladar la capital des de Lisboa a Rio de Janeiro, formant així el Regne Unit de Portugal i Brasil. Al morir Dom Joao, les corts portugueses van exigir al seu fill, Dom Pedro, retornar l'estatut colonial al Brasil. Ell s'hi va negar rotundament. Quan les tropes portugueses van exigir-li retornar a Portugal i sotmetre's a les Corts Portugueses, Dom Pedro, envalentit per l'onada independentista de la resta de Sud-Amèrica, va clamar: "Independència o mort!" i -segons alguns diuen- va afegir: "preferentment independència". I bé, aquesta és l'heroïcitat que avui es celebra amb desfilades militars i un magnífic dia de festa.

(Brasil, a diferència de la resta de països sud-americans, va independitzar-se de la colònia sense haver de lamentar morts ni pràcticament cap episodi de violència. Tampoc, a diferència dels països veïns, ha viscut mai cap revolució). 

Tunga penetrans

Una sorpresa ens ha deparat la nostra arribada a Porto Alegre... Ja feia temps que tots dos notàvem unes molèsties al peu. La Laia tenia una mena de durícia al peu dret i en Pau notava com si l'ungla del dit petit del peu esquerre se li encarnés. Com que ja havien passat unes tres setmanes i la cosa no millorava (els dolors es feien cada dia més intensos)  hem decidit anar al metge. Al "Posto de Saúde" ja somreien al veure'ns tots dos mig coixos. Només d'entrar ens fan estirar a una camilla, ens treuen les sabates i "tatxan-tatxan"... ens pregunten: "heu anat a la platja, oi?", i nosaltres: "i tant!". Resposta: "Vôces dois tem o mesmo, um grandissimo bichinho-de-pé!"

Sao Luis

Després de l’experiència als Lençois vam tornar a la realitat a l’arribar a Sao Luis, la capital de l’estat de Maranhao. Sao Luis és una ciutat amb fama de ser perillosa i poc acollidora, però conté un dels cascs antics d’estil colonial més ben conservats d’Amèrica Llatina. Arribats al centre de la ciutat, vam anar a la pousada que havíem reservat i ens recomanava la guia, la “Pousada Internacional”. Ens estalviem gaires comentaris al respecte, però el cert és que la Pousada “Arco Iris” de Natal li treia 1000 voltes. Només veure que cobraven tarifes per hores i que l’habitació que ens havien reservat encara tenia els llençols ben rebregats, ja en vam tenir prou. Per sort, ben a prop vam trobar el “Lord”, un hotel una mica tronat dels anys 60, prou net i amb uns preus encara raonables.

Ben arribats a Sao Luis vam conèixer un noi brasiler, en Leonardo, que ens va explicar la por que va passar el diumenge, quan era l’únic turista circulant pel barri antic de Sao Luis. Aquests barris solen buidar-se algunes nits entre setmana i els diumenges, de manera que, quan tots els comerços tanquen, només hi queden -per dir-ho finament- passavolants. A nosaltres, sobretot ens va impressionar veure algunes persones que demanaven pel carrer en estat esquelètic o amb la cara plena de talls. D’altra banda, en Leonardo ens va explicar com la història recent del Brasil és una història plena de violència: el seu avi blanc era un terratinent que matava qualsevol que li envaïa les parcel•les i va morir assassinat per venjança d’un amic de les seves víctimes. L’altre avi –negre– era una mica faldiller, raó per la qual algun marit ofès el va disparar al coll i es va quedar de ben jove sense veu. Encara avui, moltes famílies conserven una pistola a casa, una de les principals causes per les que actualment el Brasil és el país del món amb més morts per arma de foc.

Tornant amb la descripció de Sao Luis, dir que el seu casc antic s’estructura al voltant d’un mercat de forma hexagonal i està replet d’edificis colonials d’estil portuguès amb els típics “azuleijos” que decoren les façanes i protegeixen les cases de les pluges i la calor. Aquest barri va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997 però, malauradament, encara queden molts edificis per restaurar i altres en molt mal estat de conservació (de fet, la UNESCO ha amaneçat amb retirar la declaració si la ciutat no s'esforca més amb les restauracions). Tot i això, no es pot negar que aquest aire decadent confereix un encant especial al lloc.

Finalment, aquests dies hem aprofitat per prendre molts sucs de maracujà (mmm.. boníssims!) i per anar al cinema als vespres, ja que el Banco do Brasil oferia sessions de cinema gratuïtes de les 10 millors pel•lícules de l’any. Per les nits hem gaudit dels locals de reggae, la música més popular del Maranhao.

I bé, com ja sabeu, Sao Luis és la destinació final del nostre viatge pel nord-est del Brasil. Realment, els més de 3.000 km de viatge han valgut molt i molt la pena. Esperem que us hagi agradat el que hem explicat i hàgim estat capaços de transmetre una mica les nostres vivències. Tant de bó us serveixi per en un futur anar a visitar aquestes contrades. A partir d’ara la nostra casa serà Porto Alegre, la capital de Rio Grande do Sul, un Estat que promet no tenir res a veure amb el que hem vist aquí al nord-est. Des d’allà prometem mantenir-vos al corrent de la nostra experiència i explicar-vos més coses sobre Brasil, aquest país tan sorprenent i fantàstic.

Alcântara

Amics i família, finalment ja hem deixat els Lençois i ens hem dirigit a Sao Luis. Sobre l'arribada a la capital del Maranhao ja us explicarem en el proper post, ja que ha estat prou accidentada. Avui però, us relatarem la nostra excursió a Alcântara, un poble situat a l'altra banda de la badia de Sao Luis.

Per anar a Alcântara cal travessar la badia de Sao Luis (de fet, SL és una illa) i la millor manera de fer-ho és amb vaixell. Nosaltres vam optar per un catamarà que navegava a vela i oferia un millor preu (reservant-nos algunes sorpreses per a la tornada). A l'arribada vam demanar per una guia argentina que ens van recomanar a l'oficina de turisme de Sao Luis, la Patrícia. La vam trobar juntament amb una família de catalans molt simpàtics -com us dèiem, estem a tot arreu!- i ens vam afegir a la seva visita, que va resultar ser d'allò més productiva.

Per començar, vam visitar el museu del programa especial brasileny. Alcântara és la base de llançament de coets més important del Brasil i es vol convertir en una de les principals del món. L’emplaçament té l'avantatge que es troba situada a només dos graus de l'equador, de manera que la trajectòria que han de fer els coets per sortir de l'atmòsfera és menor i s'economitza molta energia. No obstant, cal dir que els brasilers encara no han aconeguit enlairar mai cap coet (tots han explotat durant el llançament) ja que encara no disposen de la tecnologia necessària. Sincerament, i en consonància amb el que la guia ens va comentar, dóna la sensació que el Brasil hauria de prioritzar altres assumptes que són de major urgència, abans de gastar-se tants de recursos amb inversions l’èxit i el retorn de les quals és bastant dubtós...

Alcântara era la ciutat preferida pels grans terratinents portuguesos del Maranhao del segle XVIII. Tota la ciutat està plena de cases colonials d’aquella època. També es coneix per “la ciutat de les obres inacabades”, ja que conserva dos palaus reials inacabats i les restes d’una església també incompleta a la plaça del “pelourinho”*. Durant la nostra estada vam poder passejar pels carrers, entrar a algunes d’aquestes cases i visitar un museu sobre la celebració de l’Espirito Santo, la festa més viscuda en aquesta localitat. També vam poder visitar una església construida pels antics esclaus negres. Aquestes construccions es reconeixen perquè són molt senzilles i només tenen un campanar (els esclaus les pagaven i no tenien per a més), a diferència de les esglésies que es construien pels colons blancs, que sempre tenien dos campanars. A dins era patent el culte a alguns antics déus africans a través de la seva identificació amb sants catòlics i era curiós veure un Sant Benet que podria fer parella amb la Moreneta.

La ciutat d’Alcântara va entrar en decadència durant el segle XIX, quan els esclaus negres van decidir fugir i establir-se en comunitats aïllades, els famosos “Kilombos”. Aleshores els portuguesos es van quedar sense la mà d’obra necessària per a les plantacions de la zona i per a la construcció de la ciutat, de manera que també van decidir marxar. Des de llavors, la ciutat va restar mig abandonada, en un estat de conservació molt dolent que no s’ha anat reparant fins els anys 90 del segle XX. Afortunadament avui s’ha restaurat bona part del que era Alcântara -actualment és un poble- i és una visita d’allò més recomanable.

La visita guiada a Alcântara també ens va servir per aprendre un munt de coses del país a través de la nostra guia. La Patrícia, de nacionalitat argentina, ens va explicar molt sobre els principals problemes del Maranhao, el segon Estat més pobre del Brasil. La política en aquest Estat està controlada per unes poques famílies de cacics que compren el vot de la gent més humil i governen des de fa dècades. Una d’elles és la família Sarney, protagonista d'alguns dels més sonats escandols polítics de la història del país (José Sarney, l’avui President del Senat del Brasil n’és un bon exemple). La Patrícia també es queixava de la passivitat de la població maranhense i el poc interès per progressar. Segons ella és molt fàcil sobreviure al aquesta zona del Brasil, ja que a tot arreu trobes menjar. Així, molta gent del nord-est es conformen amb viure en una barraca, veure la TV i menjar el que reben de la “bossa-família” de Lula. D’altra banda, aquí, problemes com la poligàmia o l’explotació sexual d’infants i adolescents són encara molt presents. Moltes noies queden embaraçades ben joves (a partir dels 10-11 anys) i llavors són abandonades pels seus nòvios, amants, etc. Afortunadament Lula ha posat una mica de remei a aquest problema obligant als pares a contribuir en l’alimentació dels fills des del mateix moment que es coneix l’embaràs (segons la guia, aquesta és l’única llei que es compleix al Brasil...).

Com comprendreu la Patrícia era una dona d’esperit rebel i inconformista, que havia vingut sola a viure en un territori estrany. El seu caràcter li havia fet guanyar moltes simpaties -però també antipaties- en un poble que sembla ancorat en el passat. Ens va explicar que quan va començar a fer de guia i a queixar-se per les coses que no li agradaven, alguns locals difonien històries com que havia vingut d’Argentina perquè era una fugitiva que havia matat els seus fills, que practicava la bruixeria, etc... Realment ha de ser dur integrar-se en un lloc així, però segurament dones com la Patrícia estan fetes per enfrontar-se a aquests situacions i intentar canviar les coses en realitats molt injustes. Per això ens va confessar que no tenia caps ganes de marxar ni resignar-se i que es presentaria per regidora a les següents eleccions locals.

Abans de marxar, Alcântara ens guardava una última sorpresa: els guaràs (ibis vermells). Són uns ocells dels quals ja ens n'havien parlat i que són preciosos, d’un roig molt viu. És una espècie molt estranya, realment difícil de veure i que es concentren només en algunes petites colònies.

Finalment, per tornar a Sao Luis vam agafar de nou el catamarà. Aquesta vegada però, feia molt vent i el mar estava molt remogut. Enmig d’onades de 2 o 3 metres, el catamarà aguantava com podia i vam viure algunes escenes que per nosaltres encara eren divertides, però que altres passatgers vivien amb cara de por (per exemple, quan el catamarà semblava que hagués de virar i tothom es va arraulir per no rebre un cop de la botavara). Al cap d’una estona -quan ja estàvem tots ben remullats per les onades- també va començar a caure un bon xàfec i molts vam entrar dins la cabina del catamarà. De sobte, vam notar una sotregada i quan vam sortir ens vam trobar enmig d’una platja d’un barri apartat de Sao Luis. El vaixell havia embarrencat i no es podia moure, de manera que ens van fer baixar perquè agaféssim un taxi per tornar a casa. Un cop a la carretera, vam trobar-nos altres passatgers i ens van explicar que s’havien espantat una mica perquè un d’aquests vaixells ja havia naufregat feia un temps. Així doncs, contents d’estar en terra ferma, vam conèixer un noi molt simpàtic de Sao Luis es va oferir per acompanyar-nos cap a l’hotel, indigant amb el tracte dels responsables del vaixell. Va ser el punt i final a una excursió d’allò més interessant i –tal com diuen els brasilenys- com emoçao.

*El Pelourinho era un símbol de poder que els portuguesos situaven davant els consistoris en les principals ciutats sota el seu domini. Consistia en una columna coronada per algun emblema decoratiu. Més endavant, es va utilitzar el seu emplaçament per a la tortura pública d’esclaus i és per això que avui són recordats com a símbols d’esclavitud. Per altra banda, degut a la seva anterior presència, el casc antic d’algunes ciutats com Salvador o Sao Luis han pres el nom de “Pelourinho”.

Lençois Maranhenses

Ha estat un somni o és veritat? Aquesta és la sensació que ens ha deixat la visita al Parc Nacional dels Lençois Maranhenses.

Lençois Maranhenses és un parc nacional situat en el desert de dunes que hi ha al nord-est del Brasil. La gran peculiaritat d’aquest parc rau en el fet que enmig de les dunes es formen milers de llacs d’aigua dolça (es calcula que actualment n'hi ha uns 20.000). El contrast entre desert i tal quantitat d'aigua és tot un espectacle: el paisatge és tan sorprenent que dóna la sensació d'haver anat a parar a un altre planeta o de viure un somni. Els brasilers han trobat un altre símil potser més realista: el nom dels Lençois es deu al fet que el paisatge de dunes amb les llacunes recorda a la imatge d’un llençol submergit a l’aigua.

En el trajecte de Jericoacoara als Lençois, vam conèixer una parella de francesos, la Victoire i l'Olivier. Afortunadament, ells tenien molt clar que volien passar un dia complet al parc i nosaltres vam poder afegir-nos al seu pla i així compartir les despeses. Així doncs, tots quatre vam fer una excursió completa d'unes 8 hores fent parades a les famoses lagoa Azul, Esmeralda, do Peixe i da Lua, entre moltes altres.

Les llacunes es formen amb les pluges que cauen en aquesta part del Brasil durant l’estació humida. Degut a l’acumulació de grans quantitats d’aigua a les capes freàtiques, l’aigua de la pluja queda estancada a la part baixa de les dunes, formant llacunes i llacs durant bona part de l’any. Perquè us en feu una idea, les dunes tenen entre 30 i 40 metres d’alçada i les llacunes poden mesurar entre 3 i 4 metres de profunditat. Ara a l’agost és de les millors èpoques per visitar els Lençois, ja que just ha acabat la temporada de pluges i moltes llacunes encara estan ben plenes, mentre que d’altres ja s’estan assecant i presenten un color més marronós que fa un contrast molt bonic (no hi ha dues llacunes iguals). D’altra banda, en els llacs hi creixen peixos i tortugues d’aigua dolça (també sovintegen algunes gavines que -amb la seva hospitalitat habitual- ataquen els forasters que es passegen a prop de les seves cries).

Així doncs, vam passar el dia caminant per les dunes, travessant llacunes i refrescant-nos en els llacs més importants. L'aigua d’aquests era tan neta i fresca, que et podies permetre el luxe de beure l'aigua en la qual t'estaves banyant. Finalment, vam acabar el dia de la millor manera, contemplant la posta de sol des d'una de les dunes més altes.

Marxem d’aquest lloc, però sabem que hi tornarem. Resulta que enmig del parc dels Lençois, a uns dos dies a peu de la principal localitat (Barreirinhas), hi ha un petit oasis on viu una comunitat indígena que no fou descoberta fins els anys 80. Fins llavors, van viure completament aïllats del món exterior, subsistint bàsicament de la pesca. Actualment encara hi viuen unes 60 famílies que mantenen el seu aïllament i la mateixa forma de vida. Tot i això, és possible emprendre una ruta a peu cap al seu poblat i fer-hi nit un parell de dies, un viatge que pot ser l’excusa ideal per a fer una nova visita a aquests paratges tan aviat com ens sigui possible.

Jericoacoara

Us escrivim des de la Meca dels viatgers del nord-est del Brasil. Ens va costar un temps aprendre a pronunciar-ne correctament el nom, però l'esforç ha valgut la pena: Jericoacoara. Aquest és el poètic nom amb el que els indígenes van batejar aquest indret i significa "llangardaix prenent el sol". Certament hi ha molts llangardaixos ben bronzejats, però l'expressió es deu al fet que a la platja hi ha una formació rocosa, anomenada "Pedra Furada", que té forma de rèptil amb potes (o això diuen...).

Diem que us escrivim des de la Meca perquè arribar fins aquí és una autèntica odissea, tot una peregrinació. Només s'hi pot arribar amb buggy, 4x4 o un autobús-tractor que rep el nom de "Jardineira". Des de la capital de l'Estat de Ceará, Fortaleza, és un trajecte d'unes 7 hores. Des de Sao Luis, la nostra destinació final, és un viatge d'almenys dos dies enmig del desert de dunes (s'han d'agafar 5 o 6 trajectes d'autobusos diferents per una zona molt poc transitada). En el nostre cas, vam fer el trajecte des de Fortaleza amb "Jardineira" i la dificultat afegida d'haver de vigilar a una dona indígena que seia al nostre costat i anava ben col.locada. Només pujar a l'autobús-tractor, la dona va començar a fer petons a l'aire com si s'acomiadés d'aquest món. Sort de la Laia que la va aguantar mentre es balancejava i treia mig cos fora del vehicle...

Tot i això, la bellesa i l'encant d'aquest lloc recompensen la duresa del viatge. Jericoacoara vindria a ser l'Eivissa del Brasil, sense les discoteques tecno però, igualment, amb diversió assegurada fins la matinada. També hi ha cert ambient "guai" estil "Vigilantes de la Playa" o "Pacific Blue". A la platja, 9 de 10 tios estan catxes i fan surf, windsurf o kitesurf. Les noies tenen unes bones curves (algunes sospitosament exagerades*) i 10 de 10 porten tanga model "fil dental". Per descomptat, tots dos estem en perfecta sintonia amb aquest ambient ;)

Un dia a "Jeri" transcorre de la següent manera: t'aixeques a les 10, prens el suculent "cafe da manha" (deliciós esmorzar brasiler a base de fruites, pastes, pastissos, sucs naturals, ous, tapioques... mmm!), vas a la platja cap a les 12, prens el sol fins les 4, fas algun esport nàutic com remullar els peus a l'aigua i acabes les hores de llum a la duna de Jericoacoara per observar la posta de sol. Tot seguit, baixes la duna corrent o fent sandboard i vas a parar de nou a la platja, on es concentren els grups de capoeira. Acte seguit, comença la marxa: et prens una caipirinha al sortir de la platja, vas a sopar i acabes la nit ballant "forro" o a la disco "Mama Africa".

Entre caipirinha i caipirinha, en Pau ha fet un curset de windsurf per superar el trauma del surf i ha descobert la seva vocació. Per la seva banda, la Laia ha recuperat el gust per la lectura amb un llibre molt interessant sobre la vida de Sonia Gandhi. A més a més, hem fet llargues caminades i una altra excursió amb buggy, aquesta vegada a Tatajuba. Aquest és un poblet al costat d'un llac que es va haver de transportar pedra a pedra perquè una duna el va ensorrar. La sortida ens ha permès descobrir nous indrets preciosos i observar dunes petrificades, llacunes d'aigua dolça enmig de les dunes i cavallets de mar de diversos colors (marrons, taronges, grocs, blaugrana...). De nou hem fet coneixences, aquesta vegada una parella de catalans molt simpàtics, la Cecília i l'Àlex, que portaven ja 6 mesos viatjant per Amèrica del Sud, quina enveja!

En resum, tan ens ha agradat Jericoacoara que, si inicialment havíem pensat passar-hi 2 dies, n'hi hem estat 5... I si fos possible hi passaríem una bona temporada!

*Comentari de la Laia, que no està pas gelosa.

Praia da Pipa i Canoa Quebrada

Després del viatge cultural a Olinda, vam decidir que tocava més platja. Ja ho veureu, n'haureu d'aguantar unes bones dosis!

Primer de tot us parlarem de Praia da Pipa (Rio Grande do Norte). Un poblet que -sense exagerar- conté algunes de les platges més espectaculars que hem vist mai. Es tracta d'un litoral molt proper a les dunes de sorra pròpies d'aquesta zona del Brasil a la qual ens estem endinsant. En certs aspectes ens ha recordat a la Costa Brava, ja que les platges estan rodejades de penya-segats i la costa és tota escarpada. Ara bé, afegiu-hi que les platges són molt més llargues, que bona part d'elles estan desèrtiques, que no hi ha gavines emprenyadores... i -el millor de tot- que et pots banyar entre dofins. Concretament hi ha una platja -Bahia de Golfinhos- a on es refugien una colònia de dofins que han perdut la por als humans i et pots fer una remullada a pocs metres de distància. Va ser fantàstic!

A Praia da Pipa a més vam poder gaudir de l'ambient de nit, un dels més animats del Nord del Brasil. Allà hi vam fer diverses coneixences, entre els quals un català, en Ferran. Ve molt de gust trobar catalans quan estàs de viatge (sempre, sempre, sempre te'n topes algun!), és l'excusa per poder parlar amb algú i compartir les experiències.

Després de Praia da Pipa ens vam dirigir cap a Canoa Quebrada, un trajecte d'unes 8 hores amb autobús amb escala a la capital de l'Estat, Natal. Fiant-nos dels horaris que ens van proporcionar a un punt d'informació turística, vam agafar l'últim bus (ônibus com en diuen aquí) des de Pipa. La sorpresa va ser arribar a Natal a les 11 de la nit i descobrir que no hi havien trajectes fins a les 5 de la matinada. L'estació d'autobusos de Natal no despertava massa confiança com per fer-hi nit, així que vam preguntar per alguna pousada econòmica i pròxima a l'estació. Ens van avisar que per un bon preu en podríem trobar alguna on seríem fàcilment assaltats (resulta que aquesta és una pràctica habitual entre les pousades de la zona), de manera que vam demanar al personal de l'estació si ens podien dur cap a un alberg segur. Aquí és on vam acabar, la magnífica pousada Arco Iris, que recorda un famós -i gens pudorós- local de Girona.

L'endemà, agraïts per no haver-nos empassat cap cuca i encara amb totes les nostres pertinences a sobre, finalment vam agafar el bus cap a Canoa Quebrada, un poblet d'aire més alternatiu. Canoa Quebrada és una antiga vila de pescadors, de la qual es van enamorar els hippies als anys 70s. Actualment, és un poblet de moda, amb molta marxa nocturna i un dels millors punts del Brasil per fer "kitesurf". Hem gaudit de dos dies de relax, aquesta vegada en una excelent pousada amb balcó, hamaca i vistes al mar :P

Per acabar la nostra estada a Canoa, vam llogar un buggy amb una parella d'italians una mica passarells. No obstant, tot va anar molt bé. Un buggy és un petit cotxe 4x4, descapotable i amb un motor molt potent que permet pujar dunes, creuar rieres i anar fins a 140 km/h per la platja. Vam fer una excursió fins a un cap anomenat "Punta Grossa", passant per la temible gruta coneguda com "La Garganta do Diablo" i per diversos poblets de pescadors. De nou vam poder comprovar la bellesa d'aquest litoral, conformat per llargues platges, penya segats de diferents alçades i tonalitats i immenses dunes de sorra. Això són vacances!

Recife i Olinda

Per por que ens sortissin plumes, al cap de 2 dies vam decidir abandonar Porto de Galinhas. La nova destinació han estat les ciutats de Recife i Olinda. De Recife en sabíem poca cosa més que era la ciutat natal d'en Rivaldo. Tots els brasilenys que es volen fer els simpàtics amb nosaltres per demanar-nos alguna cosa, curiosament es diuen Rivaldo tan bon punt els diem que som de Barcelona. D'Olinda sabíem que era una antiga ciutat colonial, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

El primer dia ens vam instal.lar a un alberg molt xulo i alegre a Olinda. Tot i això, vam anar directes a visitar Recife, que està només a 6 km, ja que ens havien dit que hi havia una festa afro que no ens podíem perdre. Vam visitar la ciutat a correcuita, abans que se'ns fes fosc. Varem poder comprovar com encara conserva alguns edificis colonials i que és una ciutat molt, molt autèntica. Tan autèntica, que és la població amb l'índex de criminalitat més alt del Brasil. Certament l'ambient era peculiar...

Vam començar la nit en una terrassa a la fresca, on es recitaven poemes sobre la ciutat: pistoles, assassinats, guerres, racisme, revolucions, etc. Tot seguit, vam agafar un taxi, ja que la zona per on paràvem havia quedat deserta. Al taxi se'l sentia des de dues illes de distància, ja que portava música patxanga a tot drap. En Pau se'l va trobar amb el cap cot i les cames fora del cotxe, i ja va notar algun símptome sospitós, però va pensar que prescindir d'aquell taxi podria comportar que l'endemà el trobessin a l'abocador de Recife amb calçotets. Efectivament, el taxista portava una bona turca a sobre... Amb 5 minuts ens vam saltar 10 semàfors en vermell i per poc no ens mengem 2 autocars i ens emportem un motorista. No sabiem si saltar del cotxe o prendre'ns-ho com un videojoc. Afortunadament, vam escollir la segona opció i ens ho vam passar d'allò més bé. Per acabar la nit, la famosa festa anomenada terça negra, un ritual que segueixen els descendents dels esclaus des de fa segles. El públic era d'allò més heterogeni: grups de joves fent capoeira i unes piruetes impressionants, algun guiri despistat com nosaltres i tristament bastants adolescents esnifant cola al nostre davant.

Pel que fa a Olinda, antiga capital dels terratinents de la canya de sucre, hem de dir que és una ciutat preciosa. Té un centre històric molt gran i perfectament conservat, amb totes les casetes pintades de colors molt vius. La ciutat està plena de tallers d'artistes i mercats d'artesans i alberga un dels carnestoltes més impressionants del Brasil. Vam gaudir del dia passejant pels seus carrerons i per la nit vam assistir a un magnífic espectacle de "forró" (fo-hoh), una dansa típica de la zona, amb uns ritmes molt africans.