D'aquesta meravella se'n diu Uluru.Pot ser que a algun de vosaltres, el nom us confongui. De fet, el primer occidental que hi va arribar ho va batejar amb el seu nom (Ayers Rock), però avui en dia se n'ha recuperat la denominació aborígen.
L'Uluru, no és una muntanya qualsevol. És un monòlit, ja que està format per una sola roca. És el segon mes gran del món i mesura 3'6 km de diàmetre i 348 metres d'alçada. Si això no us sembla prou, es calcula que dues terceres parts de la roca es troben sota terra.
Veure-la de lluny impressiona. És lògic, surt del no res. Veure-la de prop és una experiència difícil d'oblidar, diferent a res que hagis vist. Si utilitzes la imaginació, fa pensar en recórrer un paisatge lunar.
No és clar com va sorgir aquesta roca. Hi ha qui diu que és un meteorit. Ara bé, la teoria més acceptada, considera que és fruit de la pressió entre les plaques continentals asiàtica i australiana. En primer lloc hi havia una serralada tan alta com l'Himalaia, plena de glaceres. Acabada l'era glaciar, el gel es va desfer i es va crear un gran mar que ocupava tot el centre d'Austràlia i que avui es troba soterrat (per això el Red Centre està cobert d'arbres i arbustos. Aquests obtenen l'aigua a traves d'arrels que poden arribar fins als 50 metres de profunditat). A continuació va venir la pressió de les plaques: fruit de la calor, de la sorra del mar en van sorgir masses tan compactes que van esdevenir monòlits. Entre elles, l'Uluru i les montanyes de Kata Tjuta.
El color de l'Uluru varia en funció de la llum del dia: gris, vermell, taronja, daurat, lila,... Les postes i sortides de sol són increïbles. El seu color vermellós es deu al seu alt contingut de ferro i a la corresponent oxidació. A més, aquest element la fa extremament atractiva als llamps.
Per sobre de tot, l'Uluru és una muntanya sagrada. Des de fa desenes de milers d'anys els aborígens de la regió l'adoren. En especial els Anangu, els antics habitants i avui propietaris de la terra a on es troba. Actualment però, s'han vist obligats a cedir el territori a la Junta de Parcs Nacionals d'Austràlia. Això els permet millorar la seva situació econòmica i fer front a tots els desequilibris naturals causats per anys de deixadesa i erosió de la regió.
Molts turistes pretenen escalar l'Uluru. Els Anangu ho desaconsellen, per moltes raons. En primer lloc, perquè consideren el camí de gran significació religiosa (en certa manera, és com si els turistes ens escalessin les nostres catedrals). En segon lloc, perquè és molt perillós: en els últims 20 anys han mort 34 persones. A més, tenen por de denúncies i accions legals per part de les possibles víctimes (a Austràlia, el sistema legal permet virgueries com les dels EEUU).
L'Uluru ha estat la destinació final del nostre viatge, que acabava al cor d'Austràlia. Potser per això, ha estat la més impressionant. A partir d'ara tot seran tornades i comiats.
Veure-la de lluny impressiona. És lògic, surt del no res. Veure-la de prop és una experiència difícil d'oblidar, diferent a res que hagis vist. Si utilitzes la imaginació, fa pensar en recórrer un paisatge lunar.
No és clar com va sorgir aquesta roca. Hi ha qui diu que és un meteorit. Ara bé, la teoria més acceptada, considera que és fruit de la pressió entre les plaques continentals asiàtica i australiana. En primer lloc hi havia una serralada tan alta com l'Himalaia, plena de glaceres. Acabada l'era glaciar, el gel es va desfer i es va crear un gran mar que ocupava tot el centre d'Austràlia i que avui es troba soterrat (per això el Red Centre està cobert d'arbres i arbustos. Aquests obtenen l'aigua a traves d'arrels que poden arribar fins als 50 metres de profunditat). A continuació va venir la pressió de les plaques: fruit de la calor, de la sorra del mar en van sorgir masses tan compactes que van esdevenir monòlits. Entre elles, l'Uluru i les montanyes de Kata Tjuta.
El color de l'Uluru varia en funció de la llum del dia: gris, vermell, taronja, daurat, lila,... Les postes i sortides de sol són increïbles. El seu color vermellós es deu al seu alt contingut de ferro i a la corresponent oxidació. A més, aquest element la fa extremament atractiva als llamps.
Per sobre de tot, l'Uluru és una muntanya sagrada. Des de fa desenes de milers d'anys els aborígens de la regió l'adoren. En especial els Anangu, els antics habitants i avui propietaris de la terra a on es troba. Actualment però, s'han vist obligats a cedir el territori a la Junta de Parcs Nacionals d'Austràlia. Això els permet millorar la seva situació econòmica i fer front a tots els desequilibris naturals causats per anys de deixadesa i erosió de la regió.
Molts turistes pretenen escalar l'Uluru. Els Anangu ho desaconsellen, per moltes raons. En primer lloc, perquè consideren el camí de gran significació religiosa (en certa manera, és com si els turistes ens escalessin les nostres catedrals). En segon lloc, perquè és molt perillós: en els últims 20 anys han mort 34 persones. A més, tenen por de denúncies i accions legals per part de les possibles víctimes (a Austràlia, el sistema legal permet virgueries com les dels EEUU).L'Uluru ha estat la destinació final del nostre viatge, que acabava al cor d'Austràlia. Potser per això, ha estat la més impressionant. A partir d'ara tot seran tornades i comiats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada