Jericoacoara

Us escrivim des de la Meca dels viatgers del nord-est del Brasil. Ens va costar un temps aprendre a pronunciar-ne correctament el nom, però l'esforç ha valgut la pena: Jericoacoara. Aquest és el poètic nom amb el que els indígenes van batejar aquest indret i significa "llangardaix prenent el sol". Certament hi ha molts llangardaixos ben bronzejats, però l'expressió es deu al fet que a la platja hi ha una formació rocosa, anomenada "Pedra Furada", que té forma de rèptil amb potes (o això diuen...).

Diem que us escrivim des de la Meca perquè arribar fins aquí és una autèntica odissea, tot una peregrinació. Només s'hi pot arribar amb buggy, 4x4 o un autobús-tractor que rep el nom de "Jardineira". Des de la capital de l'Estat de Ceará, Fortaleza, és un trajecte d'unes 7 hores. Des de Sao Luis, la nostra destinació final, és un viatge d'almenys dos dies enmig del desert de dunes (s'han d'agafar 5 o 6 trajectes d'autobusos diferents per una zona molt poc transitada). En el nostre cas, vam fer el trajecte des de Fortaleza amb "Jardineira" i la dificultat afegida d'haver de vigilar a una dona indígena que seia al nostre costat i anava ben col.locada. Només pujar a l'autobús-tractor, la dona va començar a fer petons a l'aire com si s'acomiadés d'aquest món. Sort de la Laia que la va aguantar mentre es balancejava i treia mig cos fora del vehicle...

Tot i això, la bellesa i l'encant d'aquest lloc recompensen la duresa del viatge. Jericoacoara vindria a ser l'Eivissa del Brasil, sense les discoteques tecno però, igualment, amb diversió assegurada fins la matinada. També hi ha cert ambient "guai" estil "Vigilantes de la Playa" o "Pacific Blue". A la platja, 9 de 10 tios estan catxes i fan surf, windsurf o kitesurf. Les noies tenen unes bones curves (algunes sospitosament exagerades*) i 10 de 10 porten tanga model "fil dental". Per descomptat, tots dos estem en perfecta sintonia amb aquest ambient ;)

Un dia a "Jeri" transcorre de la següent manera: t'aixeques a les 10, prens el suculent "cafe da manha" (deliciós esmorzar brasiler a base de fruites, pastes, pastissos, sucs naturals, ous, tapioques... mmm!), vas a la platja cap a les 12, prens el sol fins les 4, fas algun esport nàutic com remullar els peus a l'aigua i acabes les hores de llum a la duna de Jericoacoara per observar la posta de sol. Tot seguit, baixes la duna corrent o fent sandboard i vas a parar de nou a la platja, on es concentren els grups de capoeira. Acte seguit, comença la marxa: et prens una caipirinha al sortir de la platja, vas a sopar i acabes la nit ballant "forro" o a la disco "Mama Africa".

Entre caipirinha i caipirinha, en Pau ha fet un curset de windsurf per superar el trauma del surf i ha descobert la seva vocació. Per la seva banda, la Laia ha recuperat el gust per la lectura amb un llibre molt interessant sobre la vida de Sonia Gandhi. A més a més, hem fet llargues caminades i una altra excursió amb buggy, aquesta vegada a Tatajuba. Aquest és un poblet al costat d'un llac que es va haver de transportar pedra a pedra perquè una duna el va ensorrar. La sortida ens ha permès descobrir nous indrets preciosos i observar dunes petrificades, llacunes d'aigua dolça enmig de les dunes i cavallets de mar de diversos colors (marrons, taronges, grocs, blaugrana...). De nou hem fet coneixences, aquesta vegada una parella de catalans molt simpàtics, la Cecília i l'Àlex, que portaven ja 6 mesos viatjant per Amèrica del Sud, quina enveja!

En resum, tan ens ha agradat Jericoacoara que, si inicialment havíem pensat passar-hi 2 dies, n'hi hem estat 5... I si fos possible hi passaríem una bona temporada!

*Comentari de la Laia, que no està pas gelosa.

Praia da Pipa i Canoa Quebrada

Després del viatge cultural a Olinda, vam decidir que tocava més platja. Ja ho veureu, n'haureu d'aguantar unes bones dosis!

Primer de tot us parlarem de Praia da Pipa (Rio Grande do Norte). Un poblet que -sense exagerar- conté algunes de les platges més espectaculars que hem vist mai. Es tracta d'un litoral molt proper a les dunes de sorra pròpies d'aquesta zona del Brasil a la qual ens estem endinsant. En certs aspectes ens ha recordat a la Costa Brava, ja que les platges estan rodejades de penya-segats i la costa és tota escarpada. Ara bé, afegiu-hi que les platges són molt més llargues, que bona part d'elles estan desèrtiques, que no hi ha gavines emprenyadores... i -el millor de tot- que et pots banyar entre dofins. Concretament hi ha una platja -Bahia de Golfinhos- a on es refugien una colònia de dofins que han perdut la por als humans i et pots fer una remullada a pocs metres de distància. Va ser fantàstic!

A Praia da Pipa a més vam poder gaudir de l'ambient de nit, un dels més animats del Nord del Brasil. Allà hi vam fer diverses coneixences, entre els quals un català, en Ferran. Ve molt de gust trobar catalans quan estàs de viatge (sempre, sempre, sempre te'n topes algun!), és l'excusa per poder parlar amb algú i compartir les experiències.

Després de Praia da Pipa ens vam dirigir cap a Canoa Quebrada, un trajecte d'unes 8 hores amb autobús amb escala a la capital de l'Estat, Natal. Fiant-nos dels horaris que ens van proporcionar a un punt d'informació turística, vam agafar l'últim bus (ônibus com en diuen aquí) des de Pipa. La sorpresa va ser arribar a Natal a les 11 de la nit i descobrir que no hi havien trajectes fins a les 5 de la matinada. L'estació d'autobusos de Natal no despertava massa confiança com per fer-hi nit, així que vam preguntar per alguna pousada econòmica i pròxima a l'estació. Ens van avisar que per un bon preu en podríem trobar alguna on seríem fàcilment assaltats (resulta que aquesta és una pràctica habitual entre les pousades de la zona), de manera que vam demanar al personal de l'estació si ens podien dur cap a un alberg segur. Aquí és on vam acabar, la magnífica pousada Arco Iris, que recorda un famós -i gens pudorós- local de Girona.

L'endemà, agraïts per no haver-nos empassat cap cuca i encara amb totes les nostres pertinences a sobre, finalment vam agafar el bus cap a Canoa Quebrada, un poblet d'aire més alternatiu. Canoa Quebrada és una antiga vila de pescadors, de la qual es van enamorar els hippies als anys 70s. Actualment, és un poblet de moda, amb molta marxa nocturna i un dels millors punts del Brasil per fer "kitesurf". Hem gaudit de dos dies de relax, aquesta vegada en una excelent pousada amb balcó, hamaca i vistes al mar :P

Per acabar la nostra estada a Canoa, vam llogar un buggy amb una parella d'italians una mica passarells. No obstant, tot va anar molt bé. Un buggy és un petit cotxe 4x4, descapotable i amb un motor molt potent que permet pujar dunes, creuar rieres i anar fins a 140 km/h per la platja. Vam fer una excursió fins a un cap anomenat "Punta Grossa", passant per la temible gruta coneguda com "La Garganta do Diablo" i per diversos poblets de pescadors. De nou vam poder comprovar la bellesa d'aquest litoral, conformat per llargues platges, penya segats de diferents alçades i tonalitats i immenses dunes de sorra. Això són vacances!

Recife i Olinda

Per por que ens sortissin plumes, al cap de 2 dies vam decidir abandonar Porto de Galinhas. La nova destinació han estat les ciutats de Recife i Olinda. De Recife en sabíem poca cosa més que era la ciutat natal d'en Rivaldo. Tots els brasilenys que es volen fer els simpàtics amb nosaltres per demanar-nos alguna cosa, curiosament es diuen Rivaldo tan bon punt els diem que som de Barcelona. D'Olinda sabíem que era una antiga ciutat colonial, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

El primer dia ens vam instal.lar a un alberg molt xulo i alegre a Olinda. Tot i això, vam anar directes a visitar Recife, que està només a 6 km, ja que ens havien dit que hi havia una festa afro que no ens podíem perdre. Vam visitar la ciutat a correcuita, abans que se'ns fes fosc. Varem poder comprovar com encara conserva alguns edificis colonials i que és una ciutat molt, molt autèntica. Tan autèntica, que és la població amb l'índex de criminalitat més alt del Brasil. Certament l'ambient era peculiar...

Vam començar la nit en una terrassa a la fresca, on es recitaven poemes sobre la ciutat: pistoles, assassinats, guerres, racisme, revolucions, etc. Tot seguit, vam agafar un taxi, ja que la zona per on paràvem havia quedat deserta. Al taxi se'l sentia des de dues illes de distància, ja que portava música patxanga a tot drap. En Pau se'l va trobar amb el cap cot i les cames fora del cotxe, i ja va notar algun símptome sospitós, però va pensar que prescindir d'aquell taxi podria comportar que l'endemà el trobessin a l'abocador de Recife amb calçotets. Efectivament, el taxista portava una bona turca a sobre... Amb 5 minuts ens vam saltar 10 semàfors en vermell i per poc no ens mengem 2 autocars i ens emportem un motorista. No sabiem si saltar del cotxe o prendre'ns-ho com un videojoc. Afortunadament, vam escollir la segona opció i ens ho vam passar d'allò més bé. Per acabar la nit, la famosa festa anomenada terça negra, un ritual que segueixen els descendents dels esclaus des de fa segles. El públic era d'allò més heterogeni: grups de joves fent capoeira i unes piruetes impressionants, algun guiri despistat com nosaltres i tristament bastants adolescents esnifant cola al nostre davant.

Pel que fa a Olinda, antiga capital dels terratinents de la canya de sucre, hem de dir que és una ciutat preciosa. Té un centre històric molt gran i perfectament conservat, amb totes les casetes pintades de colors molt vius. La ciutat està plena de tallers d'artistes i mercats d'artesans i alberga un dels carnestoltes més impressionants del Brasil. Vam gaudir del dia passejant pels seus carrerons i per la nit vam assistir a un magnífic espectacle de "forró" (fo-hoh), una dansa típica de la zona, amb uns ritmes molt africans.

Port Pollastre

Hola fidels seguidors! Avui us escrivim des de Porto de Galhinas (port dels pollastres). Vam decidir deixar Salvador i la zona de Bahia, convençuts que hi tornarem d'aquí uns mesos. A l'estat de Bahia ens quedaven moltes coses per veure, però no es pot fer tot i si volem arribar a Sao Luis ens espera un bon trot.

Porto de Galinhas és un poblet de pescadors a la platja amb molta classe, que s'ha convertit en un dels principals destins turístics de la costa del nord-est del Brasil. El viatge per arribar-hi va ser molt pesat (5 hores en un bus força "cutre", per carreteretes encara més "cutres"), però l'esforç va valer la pena. Tal com el nom indica, a Porto de Galinhas arribaven moltes embarcacions carregades de gallines. Ara bé, la història darrera aquest nom amaga molt més que això. Durant dècades, els vaixells carregats de gallines van utilitzar les gàbies d'aquestes per ocultar-hi esclaus en un moment en el qual el seu comerç ja s'havia prohibit internacionalment. Fruit d'aquesta història, els pollastres s'han convertit en la icona del poble, i n'hi ha estàtues escampades per a tot arreu.

A pesar d'això, s'ha de dir que el poblet té molt d'encant. Es caracteritza per tenir una de les platges quilomètriques més boniques de tot Brasil (ja us ho podeu imaginar: les típiques palmeres, cocoters, tangues de fil dental i en Pau enfilant-se per tenir unes bones vistes). Un altre dels principals atractius de Porto de Galinhas són les piscines naturals, formades per unes roques a 100 metres de la platja quan la marea baixa. Molts peixos hi queden atrapats, i ja us podeu imaginar que vam passar una bona estona contemplant tota la fauna marina. Per acabar bé el dia, un peixet a primera línea del mar, tot un luxe!

P.D: Ja hem provat l'aigua de coco. És molt i molt refrescant i segons diuen, també diurètica. Així que de moment, tot va fi com una seda :)

Des de Salvador de Bahia! (primer viatge)

Com haureu vist Porto Alegre ens ha agradat, però hi fa molt fred! El temps és bastant boig, a primera hora del matí es pot estar a 1 o 2 graus, per passar a estar a més de 25 al migdia! En tot cas a les cases no hi ha sistema de calefacció instal.lat i a la nit hi fa un fred que pela. Per això, com que no comencem a treballar fins el setembre, hem decidit aprofitar les vacances i escapar-nos unes setmanes cap al nord. Ha costat decidir-nos, però finalment ja tenim ruta: per la costa del nord-est, de la cèlebre Salvador de Bahia intentarem arribar a Sao Luis, una ciutat colonial quasi a l'extrem nord del país, a més de 3.000 km de distància.

Avui us escrivim des de Salvador, una ciutat preciosa i molt autèntica. Estem a un alberg molt brut i amb una fauna destacable, però amb unes vistes magnífiques al centre històric de la ciutat, el Pelourinho. Aquest barri rep el nom de la plaça on abans es torturava publicament els esclaus. Cal recordar que Salvador va ser la capital del Brasil durant tres segles i un dels grans ports del comerç d'esclaus vinguts de l'Àfrica. La població és majoritàriament negre i aquí, a diferència de Porto Alegre, cantem com unes "almejes".

El Pelourinho va ser declarat patrimoni mundial de la UNESCO i és un barri esplèndid, ple de música, edificis colonials, esglésies barroques i música, molta música. Molts bars fan concerts en directe i tot sovint s'escolten batucades i gent ballant la capoeira. Salvador és la capital d'aquesta dansa, així com d'altres gèneres musicals com la Bossa Nova. En resum, un bon paisatge amb una molt bona música de fons!

Tot i això, no tot són flors i violes. La pobresa és present en tots els racons que hem vist, sobretot en els llocs més turístics. En aquest sentit, el contrast amb Porto Alegre és total. Desenes de nens demanen pel carrer, alguns plorant (o això sembla), d'altres plens de brutícia i remenant escombraries... També ens han avisat que s'ha d'anar molt amb compte amb els carteristes i amb els barris on et poses. Per si de cas, deixem les carteres i els objectes de valor a l'alberg i així passegem sense preocupacions. This is Brasil!

I ara... Brasil!

Estimats i fidels lectors, hola de nou! Aquesta vegada ens dirigim a vosaltres des del Brasil, amb el propòsit de fer-vos saber per on correm i quins viatges emprenem. Aquest és un país enorme, de manera que us anirem escrivint posts dels nostres viatges (que esperem que siguin diversos!).

Com ja sabeu, el nostre camps base és la ciutat de Porto Alegre. En Pau hi treballarà i la Laia hi buscarà feina. De moment hem estat molt i molt ben rebuts i amb una setmana ja hem estat a temps de trobar un pis a una zona que ens agrada molt, Mohinos de Vento, una barriada amb molta marxa!

Porto Alegre no és una ciutat amb gaires atractius turístics, però sembla una ciutat molt agradable per viure-hi. Perquè us en feu una idea recorda a Barcelona pel que fa al clima i la població (hi viuen uns dos milions de persones, quatre a la regió metropolitana). A més a més es troba a la desembocadura del Riu Guaiba (tan gran que sembla que ens trobem a l'Oceà!) i està plena de parcs. És una ciutat molt extensa i montanyosa (tot són grans pujades i baixades) i per tant quasi tothom es mou en cotxe . El tràfic no és molt dens però és bastant salvatge: en els encreuaments, qui té el cotxe més gran passa primer. Els peatons no rebem cap tipus de consideració: no hi ha semàfors peatonals i per travessar cal fer un estudi de la velocitat dels cotxes, creuar els dits i posar-te a córrer!

La ciutat es troba a un dels estats més rics del Brasil, Rio Grande do Sul, situat a l'extrem sud del país, a la frontera amb Uruguai i l'Argentina. Al mateix temps es tracta d'una de les ciutats amb més renda per càpita. Per tant, tot i haver-hi algunes faveles, és una ciutat tranquila i -relativament- amb poca pobresa. Tot i això, sorpren veure com prácticament totes les cases i edificis de la ciutat estan envoltats de valles i enreixats elèctrics, alguns amb circuits tancats de televisió i molts amb vigilants de seguretat!

Finalment, afegir que la gent és veu molt amable i alegre. Hi ha cert ambient de "bon rotllo" que és d'agraïr. Almenys aquesta és l'impressió des d'un inici... Tindrem temps per explicar-vos-ho!