Diari de viatge

Porto Alegre (III)

2010-01-21T11:49:00.000-08:00

Us presentem casa nostra!

El nostre carrer...

El nostre edifici...

L'apartament per dins...

I no ens oblidem de la xurrasquera...

Eina imprescindible pel xef de la casa...

L'aparell d'àudio no té preu...

...i la decoració és exquisita!

Ara bé, no en dubteu, el millor de tot: les vistes!

Que no pari la música!

2009-12-07T17:26:00.001-08:00

Algunes músiques que sonen per aquí...

Pel·lícules

2009-11-22T06:58:00.000-08:00

Algunes pel·lícules que us recomanem sobre Brasil.

- The Mission (Roland Joffé, 1986)

- Central do Brasil (Walter Salles, 1998)

- Cidade de Deus (Fernando Meirelles, 2002)

- Ônibus 174 (José Padilha, 2002)

- Carandiru (Héctor Babenco, 2003)

- Tropa de Élite (José Padilha, 2007)

PD: Anirem actualitzant aquest post conforme n'anem veient!

Gent del barri

2009-11-21T12:10:00.000-08:00

I finalment, el caganer en versió brasilera:

Què és Catalunya?

2009-11-21T11:51:00.000-08:00

Molt sovint quan estàs a l'estranger et trobes amb la necessitat d'explicar què és Catalunya. Afortunadament, per no haver de repetir-nos constantment, hem trobat un vídeo que ho relata prou bé...

Porto Alegre (II)

2009-11-21T11:36:00.000-08:00

El Mercado Público

La prefeitura

La Plaça de la Catedral

La Igreja Nossa Sra das Dores

Els Cais do Porto

El riu Guaiba

La Bienal d'art (molt) contemporani

La Casa de Cultura Mario Quintana (antic Hotel Majestic)

La Usina do Gasómetro

El Parc Farroupilha

El Brique da Redençao (els encants)

La Fira del Llibre (la més important de tot Amèrica Llatina)

Els carrers florits

I la Platja d'Ipanema!

Porto Alegre (I)

2009-11-21T11:00:00.000-08:00

Algunes imatges de la ciutat on vivim!

Porto Alegre é Demais

Isabela Fogaça

Composição: José Fogaça

Porto Alegre é que tem

Um jeito legal

É lá que as gurias etc... e tal

Nas manhãs de domingo

Esperando o Gre-Nal

Passear pelo Brique

Num alto astral

Porto Alegre me faz

Tão Sentimental

Porto Alegre me dói

Não diga a ninguém

Porto Alegre me tem

Não leve a mal

A saudade é demais

É lá que eu vivo em paz

Quem dera eu pudesse

Ligar o rádio e ouvir

Uma nova canção

Do Kleiton e Kledir

Andar pelos bares

Nas noites de abril

Roubar de repente

Um beijo fadio

Porto Alegre me faz

Tão Sentimental

Porto Alegre me dói

Não diga a ninguém

Porto Alegre me tem

Não leve a mal

A saudade é demais

É lá que eu vivo em paz

Porto Alegre me dói

Não diga a ninguém

Porto Alegre me tem

Não leve a mal

A saudade é demais

É lá que eu vivo em paz

Porto Alegre é demais!

Les cascades d'Iguaçu

2009-11-09T10:29:00.000-08:00

El riu Iguaçú neix a les montanyes dels Estats de Paranà i Santa Catarina i serpenteja en direcció oest a través de 600 quilòmetres, en els quals recull vàries dotzenes d'afluents. Més endavant s'amplia de forma majestuosa i rodeja la selva tropical, abans de caure en forma de múltiples cascades escalonades, conegudes com les Cascades d'Iguaçú: 275 cascades que ocupen una zona de més de 3 quilòmetres d'ample i 80 metres d'alçada. Per tant, més amples que les cascades de Victòria, més altes que les del Niàgara i, Lonely Planet dixit, més boniques que totes dues.

Però com diu la dita, una imatge val més que cent paraules!

PD 1: S'ha de dir que durant la nostra visita el cabal del riu Iguaçú estava 6 vegades per sobre del seu nivell normal.

Imatges de Buenos Aires

2009-11-07T14:40:00.000-08:00

Els portenys són uns personatges simpàtics...

...marxosos...

...polits...

...(amb excepcions, clar)...

...i molt enginyosos

Vàrem veure moltes coses, com la famosa Casa Rosada...

... el mercat de San Telmo...

...el barri de la Boca...

...el Rio de la "Plata"...

...cementiris entendridors...

...la Calle Florida...

...les avingudes de 18 carrils (avenida 9 de julio)...

...i la plaça del Congreso.

És una ciutat de contrastos. Combina barris de barraques...

...amb shoppings de luxe.

De menjar no en va faltar...

...i vam poder assistir a un autèntic tango...

...amb l'Evo Morales d'estrella convidada!

Buenos Aires és una caixa de sorpreses...

...plena de curiositats...

...i serveis de tot tipus

En definitiva, la capital d'Argentina és una ciutat que enamora...

...i us en recomanem molt la visita!

La Diada farroupilha

2009-09-21T17:46:00.000-07:00

Sovint ens dóna la sensació que la nostra història és molt diferent de la d'altres països. De vegades però, sorprèn descobrir que el món ens reserva realitats bastant paral·leles. En aquest sentit des del primer moment ens ha cridat l'atenció les similituds entre el poble de Rio Grande do Sul i el nostre país.

Dèiem a l'anterior post que Brasil no ha viscut mai cap Revolució. Doncs bé, no és del tot cert, ja que com a quasi tot arreu aquí hi ha hagut alguna -tímida- revolució liberal. Ara bé, el que pocs saben és que també hi han hagut guerres de secessió i, d'aquestes, el majors protagonistes n'han estat els "gauchos" de Rio Grande do Sul. Precisament ahir dia 20 de setembre celebraven la Diada "Farroupilha". I el que ens ha sorprès més és que, com nosaltres els catalans a l'11 de setembre, es commemora la derrota d'una guerra que buscava la secessió de l'Imperi del Brasil (des del 1836 fins el 1845, Rio Grande va ser una República independent de la resta del país).

Profunditzarem més sobre la identitat gaucha en propers posts. De moment però, us podem confirmar que la gran majoria de persones que hem conegut són defensors acèrrims d'aquesta identitat, n'estan molt orgullosos. El sentiment de pertinença a aquest territori és molt fort, quasi tant com el sentiment que els separa de la resta del Brasil (sovint es diu que Brasil camina cap a una banda i Rio Grande do Sul cap a una altra). A tall d'anècdota, si a un gaucho li preguntes per la samba o el carnaval de Rio és com si a un català li demanes per anar a veure sevillanes o assistir a la setmana santa a Andalusia... Si els preguntes què en pensen de l'elogiada candidatura de Rio per ser la seu dels jocs olímpics del 2016, molts et respondran que prefereixen que guanyi qualsevol altra ciutat del món abans que haver de pagar ells per totes les despeses.

Tornem amb la crònica de la celebració de la Diada Farroupilha. Atès que aquest any ens havíem quedat sense 11 de setembre, vam decidir participar activament d'aquesta festa. Per això, vam anar al Campament Farroupilha a Porto Alegre on, des de fa un mes, gauchos vinguts de tot l'Estat acampen, preparen "churrascos" i recuperen tradicions. Així doncs, des de la capital mundial de la democràcia participativa, vam tenir l'oportunitat d'observar desfilades, assistir a curses de cavalls, tastar "chimarrao" i provar unes magnífiques "costelas". Va ser un esdeveniment d'allò més festiu i això ens fa pensar que, vista la controvèrsia d'enguany i el poc entusiasme amb què una part dels catalans viuen la nostra Diada, potser nosaltres també en podríem adoptar algunes idees... Què us semblaria una Diada acampats a Barcelona, menjant pà amb tomàquet i butifarra, tot bebent un bon cremat i acompanyat d'un bon referèndum?

Preferentment independència

2009-09-07T20:33:00.000-07:00

Avui, dia 7 de setembre, és el dia de la independència al Brasil. A grans trets, la història és la següent: quan Napoleó va conquerir Portugal, la cort portuguesa es va refugiar al Brasil. Un cop Napoleó va desaparèixer del mapa, el rei Dom Joao VI va decidir quedar-s'hi i traslladar la capital des de Lisboa a Rio de Janeiro, formant així el Regne Unit de Portugal i Brasil. Al morir Dom Joao, les corts portugueses van exigir al seu fill, Dom Pedro, retornar l'estatut colonial al Brasil. Ell s'hi va negar rotundament. Quan les tropes portugueses van exigir-li retornar a Portugal i sotmetre's a les Corts Portugueses, Dom Pedro, envalentit per l'onada independentista de la resta de Sud-Amèrica, va clamar: "Independència o mort!" i -segons alguns diuen- va afegir: "preferentment independència". I bé, aquesta és l'heroïcitat que avui es celebra amb desfilades militars i un magnífic dia de festa.

(Brasil, a diferència de la resta de països sud-americans, va independitzar-se de la colònia sense haver de lamentar morts ni pràcticament cap episodi de violència. Tampoc, a diferència dels països veïns, ha viscut mai cap revolució).

Tunga penetrans

2009-09-06T20:23:00.000-07:00

Una sorpresa ens ha deparat la nostra arribada a Porto Alegre... Ja feia temps que tots dos notàvem unes molèsties al peu. La Laia tenia una mena de durícia al peu dret i en Pau notava com si l'ungla del dit petit del peu esquerre se li encarnés. Com que ja havien passat unes tres setmanes i la cosa no millorava (els dolors es feien cada dia més intensos) hem decidit anar al metge. Al "Posto de Saúde" ja somreien al veure'ns tots dos mig coixos. Només d'entrar ens fan estirar a una camilla, ens treuen les sabates i "tatxan-tatxan"... ens pregunten: "heu anat a la platja, oi?", i nosaltres: "i tant!". Resposta: "Vôces dois tem o mesmo, um grandissimo bichinho-de-pé!"

Sao Luis

2009-08-27T07:26:00.000-07:00

Després de l’experiència als Lençois vam tornar a la realitat a l’arribar a Sao Luis, la capital de l’estat de Maranhao. Sao Luis és una ciutat amb fama de ser perillosa i poc acollidora, però conté un dels cascs antics d’estil colonial més ben conservats d’Amèrica Llatina. Arribats al centre de la ciutat, vam anar a la pousada que havíem reservat i ens recomanava la guia, la “Pousada Internacional”. Ens estalviem gaires comentaris al respecte, però el cert és que la Pousada “Arco Iris” de Natal li treia 1000 voltes. Només veure que cobraven tarifes per hores i que l’habitació que ens havien reservat encara tenia els llençols ben rebregats, ja en vam tenir prou. Per sort, ben a prop vam trobar el “Lord”, un hotel una mica tronat dels anys 60, prou net i amb uns preus encara raonables.

Ben arribats a Sao Luis vam conèixer un noi brasiler, en Leonardo, que ens va explicar la por que va passar el diumenge, quan era l’únic turista circulant pel barri antic de Sao Luis. Aquests barris solen buidar-se algunes nits entre setmana i els diumenges, de manera que, quan tots els comerços tanquen, només hi queden -per dir-ho finament- passavolants. A nosaltres, sobretot ens va impressionar veure algunes persones que demanaven pel carrer en estat esquelètic o amb la cara plena de talls. D’altra banda, en Leonardo ens va explicar com la història recent del Brasil és una història plena de violència: el seu avi blanc era un terratinent que matava qualsevol que li envaïa les parcel•les i va morir assassinat per venjança d’un amic de les seves víctimes. L’altre avi –negre– era una mica faldiller, raó per la qual algun marit ofès el va disparar al coll i es va quedar de ben jove sense veu. Encara avui, moltes famílies conserven una pistola a casa, una de les principals causes per les que actualment el Brasil és el país del món amb més morts per arma de foc.

Tornant amb la descripció de Sao Luis, dir que el seu casc antic s’estructura al voltant d’un mercat de forma hexagonal i està replet d’edificis colonials d’estil portuguès amb els típics “azuleijos” que decoren les façanes i protegeixen les cases de les pluges i la calor. Aquest barri va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997 però, malauradament, encara queden molts edificis per restaurar i altres en molt mal estat de conservació (de fet, la UNESCO ha amaneçat amb retirar la declaració si la ciutat no s'esforca més amb les restauracions). Tot i això, no es pot negar que aquest aire decadent confereix un encant especial al lloc.

Finalment, aquests dies hem aprofitat per prendre molts sucs de maracujà (mmm.. boníssims!) i per anar al cinema als vespres, ja que el Banco do Brasil oferia sessions de cinema gratuïtes de les 10 millors pel•lícules de l’any. Per les nits hem gaudit dels locals de reggae, la música més popular del Maranhao.

I bé, com ja sabeu, Sao Luis és la destinació final del nostre viatge pel nord-est del Brasil. Realment, els més de 3.000 km de viatge han valgut molt i molt la pena. Esperem que us hagi agradat el que hem explicat i hàgim estat capaços de transmetre una mica les nostres vivències. Tant de bó us serveixi per en un futur anar a visitar aquestes contrades. A partir d’ara la nostra casa serà Porto Alegre, la capital de Rio Grande do Sul, un Estat que promet no tenir res a veure amb el que hem vist aquí al nord-est. Des d’allà prometem mantenir-vos al corrent de la nostra experiència i explicar-vos més coses sobre Brasil, aquest país tan sorprenent i fantàstic.

Alcântara

2009-08-26T07:18:00.000-07:00

Amics i família, finalment ja hem deixat els Lençois i ens hem dirigit a Sao Luis. Sobre l'arribada a la capital del Maranhao ja us explicarem en el proper post, ja que ha estat prou accidentada. Avui però, us relatarem la nostra excursió a Alcântara, un poble situat a l'altra banda de la badia de Sao Luis.

Per anar a Alcântara cal travessar la badia de Sao Luis (de fet, SL és una illa) i la millor manera de fer-ho és amb vaixell. Nosaltres vam optar per un catamarà que navegava a vela i oferia un millor preu (reservant-nos algunes sorpreses per a la tornada). A l'arribada vam demanar per una guia argentina que ens van recomanar a l'oficina de turisme de Sao Luis, la Patrícia. La vam trobar juntament amb una família de catalans molt simpàtics -com us dèiem, estem a tot arreu!- i ens vam afegir a la seva visita, que va resultar ser d'allò més productiva.

Per començar, vam visitar el museu del programa especial brasileny. Alcântara és la base de llançament de coets més important del Brasil i es vol convertir en una de les principals del món. L’emplaçament té l'avantatge que es troba situada a només dos graus de l'equador, de manera que la trajectòria que han de fer els coets per sortir de l'atmòsfera és menor i s'economitza molta energia. No obstant, cal dir que els brasilers encara no han aconeguit enlairar mai cap coet (tots han explotat durant el llançament) ja que encara no disposen de la tecnologia necessària. Sincerament, i en consonància amb el que la guia ens va comentar, dóna la sensació que el Brasil hauria de prioritzar altres assumptes que són de major urgència, abans de gastar-se tants de recursos amb inversions l’èxit i el retorn de les quals és bastant dubtós...

Alcântara era la ciutat preferida pels grans terratinents portuguesos del Maranhao del segle XVIII. Tota la ciutat està plena de cases colonials d’aquella època. També es coneix per “la ciutat de les obres inacabades”, ja que conserva dos palaus reials inacabats i les restes d’una església també incompleta a la plaça del “pelourinho”*. Durant la nostra estada vam poder passejar pels carrers, entrar a algunes d’aquestes cases i visitar un museu sobre la celebració de l’Espirito Santo, la festa més viscuda en aquesta localitat. També vam poder visitar una església construida pels antics esclaus negres. Aquestes construccions es reconeixen perquè són molt senzilles i només tenen un campanar (els esclaus les pagaven i no tenien per a més), a diferència de les esglésies que es construien pels colons blancs, que sempre tenien dos campanars. A dins era patent el culte a alguns antics déus africans a través de la seva identificació amb sants catòlics i era curiós veure un Sant Benet que podria fer parella amb la Moreneta.

La ciutat d’Alcântara va entrar en decadència durant el segle XIX, quan els esclaus negres van decidir fugir i establir-se en comunitats aïllades, els famosos “Kilombos”. Aleshores els portuguesos es van quedar sense la mà d’obra necessària per a les plantacions de la zona i per a la construcció de la ciutat, de manera que també van decidir marxar. Des de llavors, la ciutat va restar mig abandonada, en un estat de conservació molt dolent que no s’ha anat reparant fins els anys 90 del segle XX. Afortunadament avui s’ha restaurat bona part del que era Alcântara -actualment és un poble- i és una visita d’allò més recomanable.

La visita guiada a Alcântara també ens va servir per aprendre un munt de coses del país a través de la nostra guia. La Patrícia, de nacionalitat argentina, ens va explicar molt sobre els principals problemes del Maranhao, el segon Estat més pobre del Brasil. La política en aquest Estat està controlada per unes poques famílies de cacics que compren el vot de la gent més humil i governen des de fa dècades. Una d’elles és la família Sarney, protagonista d'alguns dels més sonats escandols polítics de la història del país (José Sarney, l’avui President del Senat del Brasil n’és un bon exemple). La Patrícia també es queixava de la passivitat de la població maranhense i el poc interès per progressar. Segons ella és molt fàcil sobreviure al aquesta zona del Brasil, ja que a tot arreu trobes menjar. Així, molta gent del nord-est es conformen amb viure en una barraca, veure la TV i menjar el que reben de la “bossa-família” de Lula. D’altra banda, aquí, problemes com la poligàmia o l’explotació sexual d’infants i adolescents són encara molt presents. Moltes noies queden embaraçades ben joves (a partir dels 10-11 anys) i llavors són abandonades pels seus nòvios, amants, etc. Afortunadament Lula ha posat una mica de remei a aquest problema obligant als pares a contribuir en l’alimentació dels fills des del mateix moment que es coneix l’embaràs (segons la guia, aquesta és l’única llei que es compleix al Brasil...).

Com comprendreu la Patrícia era una dona d’esperit rebel i inconformista, que havia vingut sola a viure en un territori estrany. El seu caràcter li havia fet guanyar moltes simpaties -però també antipaties- en un poble que sembla ancorat en el passat. Ens va explicar que quan va començar a fer de guia i a queixar-se per les coses que no li agradaven, alguns locals difonien històries com que havia vingut d’Argentina perquè era una fugitiva que havia matat els seus fills, que practicava la bruixeria, etc... Realment ha de ser dur integrar-se en un lloc així, però segurament dones com la Patrícia estan fetes per enfrontar-se a aquests situacions i intentar canviar les coses en realitats molt injustes. Per això ens va confessar que no tenia caps ganes de marxar ni resignar-se i que es presentaria per regidora a les següents eleccions locals.

Abans de marxar, Alcântara ens guardava una última sorpresa: els guaràs (ibis vermells). Són uns ocells dels quals ja ens n'havien parlat i que són preciosos, d’un roig molt viu. És una espècie molt estranya, realment difícil de veure i que es concentren només en algunes petites colònies.

Finalment, per tornar a Sao Luis vam agafar de nou el catamarà. Aquesta vegada però, feia molt vent i el mar estava molt remogut. Enmig d’onades de 2 o 3 metres, el catamarà aguantava com podia i vam viure algunes escenes que per nosaltres encara eren divertides, però que altres passatgers vivien amb cara de por (per exemple, quan el catamarà semblava que hagués de virar i tothom es va arraulir per no rebre un cop de la botavara). Al cap d’una estona -quan ja estàvem tots ben remullats per les onades- també va començar a caure un bon xàfec i molts vam entrar dins la cabina del catamarà. De sobte, vam notar una sotregada i quan vam sortir ens vam trobar enmig d’una platja d’un barri apartat de Sao Luis. El vaixell havia embarrencat i no es podia moure, de manera que ens van fer baixar perquè agaféssim un taxi per tornar a casa. Un cop a la carretera, vam trobar-nos altres passatgers i ens van explicar que s’havien espantat una mica perquè un d’aquests vaixells ja havia naufregat feia un temps. Així doncs, contents d’estar en terra ferma, vam conèixer un noi molt simpàtic de Sao Luis es va oferir per acompanyar-nos cap a l’hotel, indigant amb el tracte dels responsables del vaixell. Va ser el punt i final a una excursió d’allò més interessant i –tal com diuen els brasilenys- com emoçao.

*El Pelourinho era un símbol de poder que els portuguesos situaven davant els consistoris en les principals ciutats sota el seu domini. Consistia en una columna coronada per algun emblema decoratiu. Més endavant, es va utilitzar el seu emplaçament per a la tortura pública d’esclaus i és per això que avui són recordats com a símbols d’esclavitud. Per altra banda, degut a la seva anterior presència, el casc antic d’algunes ciutats com Salvador o Sao Luis han pres el nom de “Pelourinho”.

Lençois Maranhenses

2009-08-25T16:29:00.000-07:00

Ha estat un somni o és veritat? Aquesta és la sensació que ens ha deixat la visita al Parc Nacional dels Lençois Maranhenses.

Lençois Maranhenses és un parc nacional situat en el desert de dunes que hi ha al nord-est del Brasil. La gran peculiaritat d’aquest parc rau en el fet que enmig de les dunes es formen milers de llacs d’aigua dolça (es calcula que actualment n'hi ha uns 20.000). El contrast entre desert i tal quantitat d'aigua és tot un espectacle: el paisatge és tan sorprenent que dóna la sensació d'haver anat a parar a un altre planeta o de viure un somni. Els brasilers han trobat un altre símil potser més realista: el nom dels Lençois es deu al fet que el paisatge de dunes amb les llacunes recorda a la imatge d’un llençol submergit a l’aigua.

En el trajecte de Jericoacoara als Lençois, vam conèixer una parella de francesos, la Victoire i l'Olivier. Afortunadament, ells tenien molt clar que volien passar un dia complet al parc i nosaltres vam poder afegir-nos al seu pla i així compartir les despeses. Així doncs, tots quatre vam fer una excursió completa d'unes 8 hores fent parades a les famoses lagoa Azul, Esmeralda, do Peixe i da Lua, entre moltes altres.

Les llacunes es formen amb les pluges que cauen en aquesta part del Brasil durant l’estació humida. Degut a l’acumulació de grans quantitats d’aigua a les capes freàtiques, l’aigua de la pluja queda estancada a la part baixa de les dunes, formant llacunes i llacs durant bona part de l’any. Perquè us en feu una idea, les dunes tenen entre 30 i 40 metres d’alçada i les llacunes poden mesurar entre 3 i 4 metres de profunditat. Ara a l’agost és de les millors èpoques per visitar els Lençois, ja que just ha acabat la temporada de pluges i moltes llacunes encara estan ben plenes, mentre que d’altres ja s’estan assecant i presenten un color més marronós que fa un contrast molt bonic (no hi ha dues llacunes iguals). D’altra banda, en els llacs hi creixen peixos i tortugues d’aigua dolça (també sovintegen algunes gavines que -amb la seva hospitalitat habitual- ataquen els forasters que es passegen a prop de les seves cries).

Així doncs, vam passar el dia caminant per les dunes, travessant llacunes i refrescant-nos en els llacs més importants. L'aigua d’aquests era tan neta i fresca, que et podies permetre el luxe de beure l'aigua en la qual t'estaves banyant. Finalment, vam acabar el dia de la millor manera, contemplant la posta de sol des d'una de les dunes més altes.

Marxem d’aquest lloc, però sabem que hi tornarem. Resulta que enmig del parc dels Lençois, a uns dos dies a peu de la principal localitat (Barreirinhas), hi ha un petit oasis on viu una comunitat indígena que no fou descoberta fins els anys 80. Fins llavors, van viure completament aïllats del món exterior, subsistint bàsicament de la pesca. Actualment encara hi viuen unes 60 famílies que mantenen el seu aïllament i la mateixa forma de vida. Tot i això, és possible emprendre una ruta a peu cap al seu poblat i fer-hi nit un parell de dies, un viatge que pot ser l’excusa ideal per a fer una nova visita a aquests paratges tan aviat com ens sigui possible.

Jericoacoara

2009-08-22T16:35:00.000-07:00

Us escrivim des de la Meca dels viatgers del nord-est del Brasil. Ens va costar un temps aprendre a pronunciar-ne correctament el nom, però l'esforç ha valgut la pena: Jericoacoara. Aquest és el poètic nom amb el que els indígenes van batejar aquest indret i significa "llangardaix prenent el sol". Certament hi ha molts llangardaixos ben bronzejats, però l'expressió es deu al fet que a la platja hi ha una formació rocosa, anomenada "Pedra Furada", que té forma de rèptil amb potes (o això diuen...).

Diem que us escrivim des de la Meca perquè arribar fins aquí és una autèntica odissea, tot una peregrinació. Només s'hi pot arribar amb buggy, 4x4 o un autobús-tractor que rep el nom de "Jardineira". Des de la capital de l'Estat de Ceará, Fortaleza, és un trajecte d'unes 7 hores. Des de Sao Luis, la nostra destinació final, és un viatge d'almenys dos dies enmig del desert de dunes (s'han d'agafar 5 o 6 trajectes d'autobusos diferents per una zona molt poc transitada). En el nostre cas, vam fer el trajecte des de Fortaleza amb "Jardineira" i la dificultat afegida d'haver de vigilar a una dona indígena que seia al nostre costat i anava ben col.locada. Només pujar a l'autobús-tractor, la dona va començar a fer petons a l'aire com si s'acomiadés d'aquest món. Sort de la Laia que la va aguantar mentre es balancejava i treia mig cos fora del vehicle...

Tot i això, la bellesa i l'encant d'aquest lloc recompensen la duresa del viatge. Jericoacoara vindria a ser l'Eivissa del Brasil, sense les discoteques tecno però, igualment, amb diversió assegurada fins la matinada. També hi ha cert ambient "guai" estil "Vigilantes de la Playa" o "Pacific Blue". A la platja, 9 de 10 tios estan catxes i fan surf, windsurf o kitesurf. Les noies tenen unes bones curves (algunes sospitosament exagerades*) i 10 de 10 porten tanga model "fil dental". Per descomptat, tots dos estem en perfecta sintonia amb aquest ambient ;)

Un dia a "Jeri" transcorre de la següent manera: t'aixeques a les 10, prens el suculent "cafe da manha" (deliciós esmorzar brasiler a base de fruites, pastes, pastissos, sucs naturals, ous, tapioques... mmm!), vas a la platja cap a les 12, prens el sol fins les 4, fas algun esport nàutic com remullar els peus a l'aigua i acabes les hores de llum a la duna de Jericoacoara per observar la posta de sol. Tot seguit, baixes la duna corrent o fent sandboard i vas a parar de nou a la platja, on es concentren els grups de capoeira. Acte seguit, comença la marxa: et prens una caipirinha al sortir de la platja, vas a sopar i acabes la nit ballant "forro" o a la disco "Mama Africa".

Entre caipirinha i caipirinha, en Pau ha fet un curset de windsurf per superar el trauma del surf i ha descobert la seva vocació. Per la seva banda, la Laia ha recuperat el gust per la lectura amb un llibre molt interessant sobre la vida de Sonia Gandhi. A més a més, hem fet llargues caminades i una altra excursió amb buggy, aquesta vegada a Tatajuba. Aquest és un poblet al costat d'un llac que es va haver de transportar pedra a pedra perquè una duna el va ensorrar. La sortida ens ha permès descobrir nous indrets preciosos i observar dunes petrificades, llacunes d'aigua dolça enmig de les dunes i cavallets de mar de diversos colors (marrons, taronges, grocs, blaugrana...). De nou hem fet coneixences, aquesta vegada una parella de catalans molt simpàtics, la Cecília i l'Àlex, que portaven ja 6 mesos viatjant per Amèrica del Sud, quina enveja!

En resum, tan ens ha agradat Jericoacoara que, si inicialment havíem pensat passar-hi 2 dies, n'hi hem estat 5... I si fos possible hi passaríem una bona temporada!

*Comentari de la Laia, que no està pas gelosa.

Praia da Pipa i Canoa Quebrada

2009-08-17T16:37:00.000-07:00

Després del viatge cultural a Olinda, vam decidir que tocava més platja. Ja ho veureu, n'haureu d'aguantar unes bones dosis!

Primer de tot us parlarem de Praia da Pipa (Rio Grande do Norte). Un poblet que -sense exagerar- conté algunes de les platges més espectaculars que hem vist mai. Es tracta d'un litoral molt proper a les dunes de sorra pròpies d'aquesta zona del Brasil a la qual ens estem endinsant. En certs aspectes ens ha recordat a la Costa Brava, ja que les platges estan rodejades de penya-segats i la costa és tota escarpada. Ara bé, afegiu-hi que les platges són molt més llargues, que bona part d'elles estan desèrtiques, que no hi ha gavines emprenyadores... i -el millor de tot- que et pots banyar entre dofins. Concretament hi ha una platja -Bahia de Golfinhos- a on es refugien una colònia de dofins que han perdut la por als humans i et pots fer una remullada a pocs metres de distància. Va ser fantàstic!

A Praia da Pipa a més vam poder gaudir de l'ambient de nit, un dels més animats del Nord del Brasil. Allà hi vam fer diverses coneixences, entre els quals un català, en Ferran. Ve molt de gust trobar catalans quan estàs de viatge (sempre, sempre, sempre te'n topes algun!), és l'excusa per poder parlar amb algú i compartir les experiències.

Després de Praia da Pipa ens vam dirigir cap a Canoa Quebrada, un trajecte d'unes 8 hores amb autobús amb escala a la capital de l'Estat, Natal. Fiant-nos dels horaris que ens van proporcionar a un punt d'informació turística, vam agafar l'últim bus (ônibus com en diuen aquí) des de Pipa. La sorpresa va ser arribar a Natal a les 11 de la nit i descobrir que no hi havien trajectes fins a les 5 de la matinada. L'estació d'autobusos de Natal no despertava massa confiança com per fer-hi nit, així que vam preguntar per alguna pousada econòmica i pròxima a l'estació. Ens van avisar que per un bon preu en podríem trobar alguna on seríem fàcilment assaltats (resulta que aquesta és una pràctica habitual entre les pousades de la zona), de manera que vam demanar al personal de l'estació si ens podien dur cap a un alberg segur. Aquí és on vam acabar, la magnífica pousada Arco Iris, que recorda un famós -i gens pudorós- local de Girona.

L'endemà, agraïts per no haver-nos empassat cap cuca i encara amb totes les nostres pertinences a sobre, finalment vam agafar el bus cap a Canoa Quebrada, un poblet d'aire més alternatiu. Canoa Quebrada és una antiga vila de pescadors, de la qual es van enamorar els hippies als anys 70s. Actualment, és un poblet de moda, amb molta marxa nocturna i un dels millors punts del Brasil per fer "kitesurf". Hem gaudit de dos dies de relax, aquesta vegada en una excelent pousada amb balcó, hamaca i vistes al mar :P

Per acabar la nostra estada a Canoa, vam llogar un buggy amb una parella d'italians una mica passarells. No obstant, tot va anar molt bé. Un buggy és un petit cotxe 4x4, descapotable i amb un motor molt potent que permet pujar dunes, creuar rieres i anar fins a 140 km/h per la platja. Vam fer una excursió fins a un cap anomenat "Punta Grossa", passant per la temible gruta coneguda com "La Garganta do Diablo" i per diversos poblets de pescadors. De nou vam poder comprovar la bellesa d'aquest litoral, conformat per llargues platges, penya segats de diferents alçades i tonalitats i immenses dunes de sorra. Això són vacances!

Recife i Olinda

2009-08-12T14:23:00.000-07:00

Per por que ens sortissin plumes, al cap de 2 dies vam decidir abandonar Porto de Galinhas. La nova destinació han estat les ciutats de Recife i Olinda. De Recife en sabíem poca cosa més que era la ciutat natal d'en Rivaldo. Tots els brasilenys que es volen fer els simpàtics amb nosaltres per demanar-nos alguna cosa, curiosament es diuen Rivaldo tan bon punt els diem que som de Barcelona. D'Olinda sabíem que era una antiga ciutat colonial, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

El primer dia ens vam instal.lar a un alberg molt xulo i alegre a Olinda. Tot i això, vam anar directes a visitar Recife, que està només a 6 km, ja que ens havien dit que hi havia una festa afro que no ens podíem perdre. Vam visitar la ciutat a correcuita, abans que se'ns fes fosc. Varem poder comprovar com encara conserva alguns edificis colonials i que és una ciutat molt, molt autèntica. Tan autèntica, que és la població amb l'índex de criminalitat més alt del Brasil. Certament l'ambient era peculiar...

Vam començar la nit en una terrassa a la fresca, on es recitaven poemes sobre la ciutat: pistoles, assassinats, guerres, racisme, revolucions, etc. Tot seguit, vam agafar un taxi, ja que la zona per on paràvem havia quedat deserta. Al taxi se'l sentia des de dues illes de distància, ja que portava música patxanga a tot drap. En Pau se'l va trobar amb el cap cot i les cames fora del cotxe, i ja va notar algun símptome sospitós, però va pensar que prescindir d'aquell taxi podria comportar que l'endemà el trobessin a l'abocador de Recife amb calçotets. Efectivament, el taxista portava una bona turca a sobre... Amb 5 minuts ens vam saltar 10 semàfors en vermell i per poc no ens mengem 2 autocars i ens emportem un motorista. No sabiem si saltar del cotxe o prendre'ns-ho com un videojoc. Afortunadament, vam escollir la segona opció i ens ho vam passar d'allò més bé. Per acabar la nit, la famosa festa anomenada terça negra, un ritual que segueixen els descendents dels esclaus des de fa segles. El públic era d'allò més heterogeni: grups de joves fent capoeira i unes piruetes impressionants, algun guiri despistat com nosaltres i tristament bastants adolescents esnifant cola al nostre davant.

Pel que fa a Olinda, antiga capital dels terratinents de la canya de sucre, hem de dir que és una ciutat preciosa. Té un centre històric molt gran i perfectament conservat, amb totes les casetes pintades de colors molt vius. La ciutat està plena de tallers d'artistes i mercats d'artesans i alberga un dels carnestoltes més impressionants del Brasil. Vam gaudir del dia passejant pels seus carrerons i per la nit vam assistir a un magnífic espectacle de "forró" (fo-hoh), una dansa típica de la zona, amb uns ritmes molt africans.

Port Pollastre

2009-08-10T15:56:00.000-07:00

Hola fidels seguidors! Avui us escrivim des de Porto de Galhinas (port dels pollastres). Vam decidir deixar Salvador i la zona de Bahia, convençuts que hi tornarem d'aquí uns mesos. A l'estat de Bahia ens quedaven moltes coses per veure, però no es pot fer tot i si volem arribar a Sao Luis ens espera un bon trot.

Porto de Galinhas és un poblet de pescadors a la platja amb molta classe, que s'ha convertit en un dels principals destins turístics de la costa del nord-est del Brasil. El viatge per arribar-hi va ser molt pesat (5 hores en un bus força "cutre", per carreteretes encara més "cutres"), però l'esforç va valer la pena. Tal com el nom indica, a Porto de Galinhas arribaven moltes embarcacions carregades de gallines. Ara bé, la història darrera aquest nom amaga molt més que això. Durant dècades, els vaixells carregats de gallines van utilitzar les gàbies d'aquestes per ocultar-hi esclaus en un moment en el qual el seu comerç ja s'havia prohibit internacionalment. Fruit d'aquesta història, els pollastres s'han convertit en la icona del poble, i n'hi ha estàtues escampades per a tot arreu.

A pesar d'això, s'ha de dir que el poblet té molt d'encant. Es caracteritza per tenir una de les platges quilomètriques més boniques de tot Brasil (ja us ho podeu imaginar: les típiques palmeres, cocoters, tangues de fil dental i en Pau enfilant-se per tenir unes bones vistes). Un altre dels principals atractius de Porto de Galinhas són les piscines naturals, formades per unes roques a 100 metres de la platja quan la marea baixa. Molts peixos hi queden atrapats, i ja us podeu imaginar que vam passar una bona estona contemplant tota la fauna marina. Per acabar bé el dia, un peixet a primera línea del mar, tot un luxe!

P.D: Ja hem provat l'aigua de coco. És molt i molt refrescant i segons diuen, també diurètica. Així que de moment, tot va fi com una seda :)

Des de Salvador de Bahia! (primer viatge)

2009-08-08T15:10:00.000-07:00

Com haureu vist Porto Alegre ens ha agradat, però hi fa molt fred! El temps és bastant boig, a primera hora del matí es pot estar a 1 o 2 graus, per passar a estar a més de 25 al migdia! En tot cas a les cases no hi ha sistema de calefacció instal.lat i a la nit hi fa un fred que pela. Per això, com que no comencem a treballar fins el setembre, hem decidit aprofitar les vacances i escapar-nos unes setmanes cap al nord. Ha costat decidir-nos, però finalment ja tenim ruta: per la costa del nord-est, de la cèlebre Salvador de Bahia intentarem arribar a Sao Luis, una ciutat colonial quasi a l'extrem nord del país, a més de 3.000 km de distància.

Avui us escrivim des de Salvador, una ciutat preciosa i molt autèntica. Estem a un alberg molt brut i amb una fauna destacable, però amb unes vistes magnífiques al centre històric de la ciutat, el Pelourinho. Aquest barri rep el nom de la plaça on abans es torturava publicament els esclaus. Cal recordar que Salvador va ser la capital del Brasil durant tres segles i un dels grans ports del comerç d'esclaus vinguts de l'Àfrica. La població és majoritàriament negre i aquí, a diferència de Porto Alegre, cantem com unes "almejes".

El Pelourinho va ser declarat patrimoni mundial de la UNESCO i és un barri esplèndid, ple de música, edificis colonials, esglésies barroques i música, molta música. Molts bars fan concerts en directe i tot sovint s'escolten batucades i gent ballant la capoeira. Salvador és la capital d'aquesta dansa, així com d'altres gèneres musicals com la Bossa Nova. En resum, un bon paisatge amb una molt bona música de fons!

Tot i això, no tot són flors i violes. La pobresa és present en tots els racons que hem vist, sobretot en els llocs més turístics. En aquest sentit, el contrast amb Porto Alegre és total. Desenes de nens demanen pel carrer, alguns plorant (o això sembla), d'altres plens de brutícia i remenant escombraries... També ens han avisat que s'ha d'anar molt amb compte amb els carteristes i amb els barris on et poses. Per si de cas, deixem les carteres i els objectes de valor a l'alberg i així passegem sense preocupacions. This is Brasil!

I ara... Brasil!

2009-08-05T11:05:00.000-07:00

Estimats i fidels lectors, hola de nou! Aquesta vegada ens dirigim a vosaltres des del Brasil, amb el propòsit de fer-vos saber per on correm i quins viatges emprenem. Aquest és un país enorme, de manera que us anirem escrivint posts dels nostres viatges (que esperem que siguin diversos!).

Com ja sabeu, el nostre camps base és la ciutat de Porto Alegre. En Pau hi treballarà i la Laia hi buscarà feina. De moment hem estat molt i molt ben rebuts i amb una setmana ja hem estat a temps de trobar un pis a una zona que ens agrada molt, Mohinos de Vento, una barriada amb molta marxa!

Porto Alegre no és una ciutat amb gaires atractius turístics, però sembla una ciutat molt agradable per viure-hi. Perquè us en feu una idea recorda a Barcelona pel que fa al clima i la població (hi viuen uns dos milions de persones, quatre a la regió metropolitana). A més a més es troba a la desembocadura del Riu Guaiba (tan gran que sembla que ens trobem a l'Oceà!) i està plena de parcs. És una ciutat molt extensa i montanyosa (tot són grans pujades i baixades) i per tant quasi tothom es mou en cotxe . El tràfic no és molt dens però és bastant salvatge: en els encreuaments, qui té el cotxe més gran passa primer. Els peatons no rebem cap tipus de consideració: no hi ha semàfors peatonals i per travessar cal fer un estudi de la velocitat dels cotxes, creuar els dits i posar-te a córrer!

La ciutat es troba a un dels estats més rics del Brasil, Rio Grande do Sul, situat a l'extrem sud del país, a la frontera amb Uruguai i l'Argentina. Al mateix temps es tracta d'una de les ciutats amb més renda per càpita. Per tant, tot i haver-hi algunes faveles, és una ciutat tranquila i -relativament- amb poca pobresa. Tot i això, sorpren veure com prácticament totes les cases i edificis de la ciutat estan envoltats de valles i enreixats elèctrics, alguns amb circuits tancats de televisió i molts amb vigilants de seguretat!

Finalment, afegir que la gent és veu molt amable i alegre. Hi ha cert ambient de "bon rotllo" que és d'agraïr. Almenys aquesta és l'impressió des d'un inici... Tindrem temps per explicar-vos-ho!

Adéu Austràlia: l'inici d'un nou viatge.

2007-09-24T03:08:00.000-07:00

Us escrivim aquest post ja des de casa. El viatge ha estat extraordinari. Esperem que amb aquest blog us hàgim pogut transmetre una part de la nostra experiència. De totes maneres, el que més ens agradaria és que us animés a fer una visita a aquestes contrades. Comproveu-ho amb els vostres propis ulls, perquè hi han imatges, sensacions, vivències que no es poden expressar en paraules.

Com deia un conegut nostre: compteu el vostre viatge en cares, no en milles.

Fins ben aviat!

La gastronomia autraliana

2007-09-17T06:55:00.000-07:00

La gran varietat de menjars que pots trobar a Austràlia, reflecteix la diversitat i multiculturalitat del país.

Tot i això, a diferència dels països mediterranis, el país no pot presumir de tenir una cultura gastronòmica sana. En part, això s'explica pel fet que els primers colonitzadors europeus eren britànics, de manera que la gastronomia del país està fortament influenciada per la seva cuina: abundància de pastissos, carns i salses. Les barbacoes han conformat bona part de la nostra dieta!

Cal destacar un dels aliments nacionals del pais, la Vegemite: si t’atreveixes a olorar-ho, no podràs provar-ho. Ara bé, si no goses olorar-ho (com en Pau), et pot arribar a agradar i tot! És una espècie de pasta per untar, normalment sobre torrades, de color marró fosc, amb gust salat i amarg, elaborat amb extracte de llevadura. Tot un símbol aussie!

S'ha de dir però, que hem pogut gaudir dels sabors -particulars- d'algunes de les carns autòctones del país. Probablement no en menjarem enlloc més del món!

- El cocodril, no és ni carn ni peix. Té una textura consistent, i un color claret. La podríem equiperar al pollastre. És de les carns més apreciades, i per tant, de les més cares de tot el continent.

- Tampoc ens vam deixar perdre el cangur, l'emblema australià per excel·lència. Realment és freqüent menjar-ne. A la majoria de carnisseries en pots trobar, inclòs és més barat que la vedella! Una carn tendra i gustosíssima.

- Per si no fos prou, també vam poder degustar el camell i el búfal. No hi ha massa res a dir del pobre camell. A diferència del búfal i les carns ja esmentades, el camell és estallós i poc gustós. Potser això explica el fet que Austràlia sigui el pais amb més camells de tot el món (més de 50.000!). Com diria l'Obèlix, no és bó ni per menjar!

(Dos dromedaris al centre de l'Outback).

Uluru (Ayers Rock)

2007-09-13T04:58:00.001-07:00

D'aquesta meravella se'n diu Uluru.

Pot ser que a algun de vosaltres, el nom us confongui. De fet, el primer occidental que hi va arribar ho va batejar amb el seu nom (Ayers Rock), però avui en dia se n'ha recuperat la denominació aborígen.

L'Uluru, no és una muntanya qualsevol. És un monòlit, ja que està format per una sola roca. És el segon mes gran del món i mesura 3'6 km de diàmetre i 348 metres d'alçada. Si això no us sembla prou, es calcula que dues terceres parts de la roca es troben sota terra.

Veure-la de lluny impressiona. És lògic, surt del no res. Veure-la de prop és una experiència difícil d'oblidar, diferent a res que hagis vist. Si utilitzes la imaginació, fa pensar en recórrer un paisatge lunar.

No és clar com va sorgir aquesta roca. Hi ha qui diu que és un meteorit. Ara bé, la teoria més acceptada, considera que és fruit de la pressió entre les plaques continentals asiàtica i australiana. En primer lloc hi havia una serralada tan alta com l'Himalaia, plena de glaceres. Acabada l'era glaciar, el gel es va desfer i es va crear un gran mar que ocupava tot el centre d'Austràlia i que avui es troba soterrat (per això el Red Centre està cobert d'arbres i arbustos. Aquests obtenen l'aigua a traves d'arrels que poden arribar fins als 50 metres de profunditat). A continuació va venir la pressió de les plaques: fruit de la calor, de la sorra del mar en van sorgir masses tan compactes que van esdevenir monòlits. Entre elles, l'Uluru i les montanyes de Kata Tjuta.

El color de l'Uluru varia en funció de la llum del dia: gris, vermell, taronja, daurat, lila,... Les postes i sortides de sol són increïbles. El seu color vermellós es deu al seu alt contingut de ferro i a la corresponent oxidació. A més, aquest element la fa extremament atractiva als llamps.

Per sobre de tot, l'Uluru és una muntanya sagrada. Des de fa desenes de milers d'anys els aborígens de la regió l'adoren. En especial els Anangu, els antics habitants i avui propietaris de la terra a on es troba. Actualment però, s'han vist obligats a cedir el territori a la Junta de Parcs Nacionals d'Austràlia. Això els permet millorar la seva situació econòmica i fer front a tots els desequilibris naturals causats per anys de deixadesa i erosió de la regió.

Molts turistes pretenen escalar l'Uluru. Els Anangu ho desaconsellen, per moltes raons. En primer lloc, perquè consideren el camí de gran significació religiosa (en certa manera, és com si els turistes ens escalessin les nostres catedrals). En segon lloc, perquè és molt perillós: en els últims 20 anys han mort 34 persones. A més, tenen por de denúncies i accions legals per part de les possibles víctimes (a Austràlia, el sistema legal permet virgueries com les dels EEUU).

L'Uluru ha estat la destinació final del nostre viatge, que acabava al cor d'Austràlia. Potser per això, ha estat la més impressionant. A partir d'ara tot seran tornades i comiats.

Els atzars de l'Outback

2007-09-13T04:13:00.000-07:00

Ara fa una setmana, vam tenir un accident. Érem al bell mig de l'Outback i pràcticament tots els passatgers del nostre autobús estàvem dormint. De sobte, el conductor va començar a cridar: fuck, Fuck, FUCK! Ens va donar temps de veure com una família de cavalls travessava la carretera. Creuaven per totes les bandes, no hi havia opció. Vam xocar.

Vam obrir els ulls. El motor s'havia parat. El conductor va preguntar si tothom estava bé. "Res, a part del sobressalt". Com va poder, va treure les cames encallades en les restes de la carrossa.

El cavall jeia a la carretera. Va tardar uns 30 segons en morir. Al seu costat, un mascle i dos poltres. Ella n'era la mare.

Ens va sorprendre la reacció de la seva família. No comprenien la situació, no la volien acceptar. Enlloc de fugir, es van mantenir amb la mare. Després, al veure que no es reanimava, van enfurismar-se. El pare renillava. Van començar a donar voltes entorn nostre. El seu to era desafiant.

No sabíem a on posar-nos, no sabíem a on mirar.

Al cap d'uns minuts, el seu galop es va alentir. Van tornar al costat de la mare i allà es van quedar fins que vam marxar.

(Es calcula que a Austràlia hi han uns 5.000 cavalls salvatges).

Catalans, ja som aquí!

2007-09-11T09:39:00.001-07:00

Un dia com aquest no ens el podíem perdre: molt bona Diada a tots i totes!

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la

en senyal de germandat!

Au, germans, al vent desfem-la

en senyal de llibertat.

Que volei! Contemplem-la

en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,

nostre cor t'és ben fidel:

volaràs com au galana

pel damunt del nostre anhel:

per mirar-te sobirana

alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,

et durem, i tu ens duràs:

voleiant al grat de l'aire,

el camí assenyalaràs.

Dóna veu al teu cantaire,

llum als ulls i força al braç.

Els aborigens (II)

2007-09-11T04:05:00.001-07:00

Quan els europeus van arribar a Australia, es calcula que hi vivien un milio d’aborigens. Amb la seva arribada, la raça blanca va introduir nombroses malaties desconegudes que van delmar progressivament la seva poblacio fins a 200.000 persones, un 1% de la poblacio del pais.

Des de l’arribada dels europeus, els aborigens han patit segles d’opressio i maltractaments. En llibres de text de fa 40 anys sobre la vida animal a Australia, entre cangurs i cocodrils, es feia mencio de la raça aborigen. De tant en tant, se´n feien caceres. Fins als setantes, les lleis amparaven el rapte dels seus fills per tal d’educar-los en missions cristianes. Quan aquests nens tornaven a casa, ja havien oblidat la seva llengua, tradicions i histories. Avui se'ls anomena la Stolen Generation. Com a conseqüencia, moltes comunitats aborigens van quedar profundament desestructurades.

Per sort, els temps canvien. A partir dels anys norantes, despres d’anys d’exilis i deportacions, nombroses comunitats han pogut tornar a viure a les seves terres ancestrals. Aquestes els hi han estat retornades, al ser les mateixes a on havien conviscut durant desenes de milers d’anys. En aquestes reserves hi poden aplicar les seves propies lleis, i en ocasions, les formes de justicia tradicionals (que sovint es mostren molt mes eficients que la justicia occidental).

No obstant, avui en dia la situacio dels aborigens es encara dificil. La imatge que es despren quan els veus es que la majoria no treballen i es passen el dia pels carrers. Tanmateix, aixo es deu a que els aborigens que ens son visibles viuen a les ciutats, i com en el cas d’Alice Springs, bona part d’ells hi son perque han estat rebutjats de les seves comunitats.

Les enormes diferencies entre les nostres cultures fan que persisteixi una barrera molt dificil de trencar. A les comunitats aborigens, la tradicio ha estat de sempre compartir-ho tot. Per ells, el treball sempre s’ha limitat a la recerca dels aliments indispensables per a sobreviure, sense espai per a mes necessitats. Aquesta percepcio fa que molts continuïn vivint en la pobresa i en la mes extrema austeritat, fenomen incomprensible per a la mentalitat occidental.

En termes mitjans, a Australia, un aborigen rep el doble d’ajuda que una persona d’una altra raça. Els governs de diferents colors, amb mes o menys compromis, intenten ajudar-los a superar aquests temps dificils. La poblacio aborigen torna a creixer i ara es calcula que compta amb unes 400.000 persones. Cada cop es posa mes emfasi en la mescla de blancs i aborigens per tal d’evitar la segregacio.

Una de les sortides mes populars ha estat la pintura tradicional. Molts aborigens han trobat refugi en el mon de l’art, molt valorat als mercats. Altres han buscat ocupacio com a guardes forestals o en l'exercit. A poc a poc, sembla que la seva situacio millora.

Els aborigens (I)

2007-09-07T03:06:00.000-07:00

Com tots sabeu, a Australia, s'utilitza el generic terme d'aborigens, per descriure la poblacio nativa del pais. Es calcula que els aborigens van arribar al continent Australia ara fa uns 65.000 anys. El cert, es que no estem parlant d'una cultura qualsevol, sino de la mes antiga civilitzacio que es conserva al nostre mon.

Hem de veure els aborigens, no com una cultura unica, sino com un poble dividit en diferents paisos (Australia es més gran que Europa!). A dins de cada pais, conviuen diferents tribus o comunitats. Quan els blancs van arribar al segle XVIII, a Australia es parlaven 250 llengues i 700 dialectes. En cap d’elles s’utilitzava l’escriptura, pero el grau de desenvolupament de les diferents comunitats podia ser molt diferent: nomades, agricultors, canibals, comerciants,... Tot i aixo, en tots els col·lectius es presentaven certs elements vertebradors: l’adoracio als avantpassats i la creença en la Rainbow Snake (un dels deus creador del planeta) o en el mon del Dreaming.

El Dreaming es la traduccio anglesa que s'ha donat al que els aborigens entenen per mon real, diferent del que vivim en la nostra vida terrenal. Aquest mon es el dels creadors del planeta i el deus seus poderosos avantpassats. Una persona amb suficient sabiduria es possible que tingui connexio amb aquest mon durant la seva vida terrenal. De fet, els primers contactes amb l’alcohol, els van fer pensar que aquesta substancia els connectava directament amb el mon del Dreaming. Per aixo, en absencia d’educacio preventiva sobre les drogues, aquestes han fet autentics estralls.

La cultura aborigen es suporta fonamentalment en la transmissio d´histories de tradicio oral. Aquestes histories contenen els millors consells de caça, pautes de bon comportament, histories dels seus avantpassats, mites sobre la creacio,... L‘autoritat i la saviesa d’una persona es mesura en el nombre d’histories que coneix. Aquest coneixement no es cosa facil, ja que es fruit d’un lent proces d’aprenentatge, basat en el merit a coneixer les histories. Aquest sistema ha fet de la cultura aborigen una materia molt complexa i tancada, cosa que, en temps dificils, no ha ajudat a la seva preservacio. En els nostres temps, han mort totes les persones que tenien ple coneixement, perdent-se un patrimoni cultural incalculable.

Perque us en feu una idea, als blancs nomes se´ns explica el nivell mes basic de les seves histories, el mateix que els aborigens expliquen als seus infants i que correspon als no iniciats en les seves tradicions i rituals. Aixo ha fet que durant molts anys, els blancs creguessin que la cultura aborigen era molt simple, quan de fet no es aixi. En realitat, cada historia te 4 o 5 nivells de complexitat, que es van aprenent gradualment. Actualment, nombrosos experts pagarien fortunes per tenir-hi acces. No obstant, a dia d’avui, cap aborigen hi ha cedit. Aixo es una excel·lent mostra de la tenacitat i del respecte que encara mostren per la seva cultura.

Alice Springs

2007-09-07T01:58:00.000-07:00

Us escrivim aquest post des d'Alice Springs, una ciutat de 27.000 habitants situada en el centre geografic d'Australia, en el bell mig de l'Outback. En aquesta ciutat hi ha plogut 3 dies des de gener i fa 8 anys que el riu no corre. No obstant, la festa mes famosa que tenen es la cursa de vaixells. I us preguntareu, com la fan? Com que no hi plou mai, es fa sobre la sorra. Logicament, en l'estrany suposit que el riu corri, la cursa es suspen.

Ara be, Alice Springs tambe es famos per moltes altres coses. Esta a 500 km de l'Uluru i aixo la fa un centre turistic de gran importancia. Molts turistes hi passen la nit cami cap a l'Uluru. Tambe es la ciutat que es troba mes lluny del mar de tot Australia i en certa manera la mes aillada. Tenen un servei molt curios, el Flying Doctor Royal Service. Es a dir, un cos de metges-pilots que presten els seus serveis a les arees mes remotes, fins a un radi de 600 km de distancia! Una altra dada que us sorprendra: es la ciutat amb mes assassinats per capita del mon (rieu-vos-en de les faveles de Rio!). Amb el que portem d'any, ja han mort 34 persones apunyalades al carrer.

En el viatge fins aqui hem apres moltes coses sobre la poblacio aborigen. L'Estat a on ens trobem, el Northern Territory, ocupa el centre del pais des de Darwin (al nord) fins al red centre (Alice Springs). Aqui hi viuen 200.000, el 30% de les quals pertanyen a comunitats aborigens. A Alice Springs, representen el 23% de la poblacio. En aquesta ciutat hi van a parar les persones rebutjades per les comunitats dels voltants: per problemes amb l'alcohol, drogues, maltractaments, etc. Sovint es barallen entre ells i aixo explica els alts indexs de violencia.

Cocodrils

2007-09-06T18:24:00.000-07:00

Us presentem els cocodrils, els animals mes temibles de tot el continent australia (amb el permis dels taurons, les aranyes, les serps, els gossos salvatges, els dingos...). Son uns animals extraordinaris, quasi perfectes, un exit de l'evolucio genetica. Per posar un exemple, son de les poques especies que han sobreviscut a l'epoca dels dinosaures.

De cocodrils se'n poden trobar en diversos racons del mon. No obstant, a Australia en tenen algunes de les poblacions mes rellevants. Concretament, en aquest pais se'n troben dues especies, els freshies i els salties. Totes dues especies van estar a punt de desapareixer durant la decada dels seixantes, quan a Europa i als EEUU es va posar de moda el vestit de pells de cocodril. No obstant, a finals dels 70's se'n va prohibir la seva cacera i des d'aleshores, els cocodrils han demostrat una recuperacio sorprenent, amb importants poblacions a la costa est i al nord d'Australia.

De freshies nomes se'n troben a aquest pais. Com indica el seu nom, son cocodrils d'aigua dolca, poc preparats per viure en aigua salada. No son gaire grans (la majoria no passen del metre i mig) i no son animals especialment agressius, a no ser que els trepitgis, els vulguis abracar o petonejar-los. Els salties, en canvi, son l'especie de cocodrils que tots tenim al cap. Poden viure tan en aigua dolca com salada (si, tambe enmig del mar!) La seva llargada pot arribar fins a 7 metres i no dubten en endrapar tot el que fagi una grandaria menor. No son animals rapids, pero tenen una arma millor: la seva capacitat de sorpresa.

Aquestes monades registren xifres espectaculars i encara desperten molts enigmes. Tot i ser tan lents, alguns especimens han recorregut fins a 350 km. Els seus ous han de ser mantiguts a una temperatura de 32'5 graus per tal que les cries siguin mascles, en cas contrari en sortira una femella. Poden estar mesos sense menjar (alguns hi han estat un any!), ja que a diferencia de nosaltres, no necessiten menjar per mantenir la temperatura del seu cos (d'aixo se'n diu sang freda!). El que mengen, pura i simplement, els serveix per fer-se mes grans.

Es calcula que els cocodrils poden viure uns 125 anys. El mes espectacular pero, es que la seva edat no es percep en el seu aspecte fisic. En altres paraules, no es fan vells. Per tant, es forca complicat saber l'edat d'un cocodril: primer l'has de matar (no es cosa facil), despres obrir-lo, treure'n'hi un os i comencar a comptar anelles. Ara be, com us podeu imaginar, si el cocodril es gaire gros les ultimes anelles son practicament imperceptibles! Tot aixo ha provocat que alguns cientifics hagin especulat sobre l'immortalitat del cocodrils... i si de la seva investigacio se'n podrien derivar efectes per l'especie humana.

Kakadu

2007-09-02T17:07:00.000-07:00

Hem volat cap al centre d'Australia. Estem enmig d'una ruta que ens conduira des de l'extrem nord, a Darwin, fins al cor del continent, la montanya magica de l'Uluru. La primera parada ha estat el Parc Nacional de Litchfield i el Parc Nacional del Kakadu.

A Litchfield, vam anar al Mary River, el riu amb mes concentracio de cocodrils del mon. Aquests son uns animals extraordinaris i es mereixen un post a part. A tall d'exemple, la seva especie es d'una perfeccio que els fa un dels animals mes antics que queden al planeta. Alla al Mary River se'n veien a grapats. Sense exagerar, te'n trobaves un cada 50 metres.

El Kakadu es un territori que abarca aproximadament la mateixa superficie que Dinamarca i que es propietat dels seus aborigens. Aquests, es calcula que van arribar a aquest territori fa uns 50.000 anys (segons els ultims estudis). Aquest Parc Nacional, es Patrimoni Mundial de la Humanitat per dues raons: la increible diversitat biologica i la rellevancia historica i cultural. Es un dels paratges mes importants del mon en quant a ocells migratoris i te una varietat de reptils espectacular (a la Laia, li va anar de dos dits que no trepitja descalca una brown snake, la mossegada de la qual et mata en menys de 12 hores). A mes, els paisatges son terriblement encantadors, amb algunes de les millors vistes que es poden arribar a veure. Aqui podeu veure les fotos de les Jim Jim Falls, unes cascades de 225 metres d'altura. Malhauradament, quan hi vam anar quasi no hi havia aigua, perque estem en plena estacio seca (aqui nomes tenen dues estacions, 4 mesos de pluja continua i 8 sense veure una gota), pero a la foto de dalt us la mostrem en plena activitat.

Us heu d'imaginar el Kakadu com una sabana tropical, amb el 50% de la vegetacio cremada. En part, aixo es deu a que aquesta zona registra el major nombre de tempestes electriques del mon. No obstant, els incendis son molt corrents a tot Australia i la vegetacio hi esta totalment adaptada. Des de sempre, el aborigens han provocat incendis controlats, per tal que els animals tinguin escapatoria i aixi s'evitin mals majors.

D'altra banda, com deiem, el Patrimoni Cultural del Kakadu es unic. Conte la major concentracio de pintures prehistoriques del mon, contades a milers. En totes elles s'expliquen histories aborigens, la seva principal font de coneixement. La cultura aborigen es dramaticament diferent a la nostra. La saviesa i el benestar de les persones es mesura en funcio del coneixement de les seves histories. Aquest tema tambe es mereixera un post a part, que us escriurem quan puguem :)

Byron Bay & Surfers Paradise

2007-08-25T01:57:00.000-07:00

Desafiant els deus de la pluja, en Pau i la Laia s'han aventurat a anar a Surfers Paradise i Byron Bay. Malhauradament, els deus no han respost les seves pregaries i la sortida els ha quedat passada per aigua. La frase de la setmana era: "com ha de ser aixo amb bon temps!".

Durant aquest dies tambe vam estar amb uns catalans, que feien la nostra ruta en sentit contrari. Es divertit trobar-se amb gent del pais. Sempre hi xerres una estona i intercanvies experiencies. Viatjant i estant en contacte constant amb gent d'altres paisos, acabes descobrint quantes coses tenim en comu entre nosaltres!

Fauna australiana III

2007-08-25T01:41:00.000-07:00

Continuant amb el que deiem al post anterior, aqui tenim uns exemplars d'homo sapiens australianis, concretament de sexe femeni. Les femelles, es distingeixen per ser simpatiques i molt presumides. Estan molt interessades en lluir el seu cos i segueixen una moda lleugereta. Els mascles, van de surfistes o aparenten ser-ho. Son alts com un Sant Pau, pero el que mes els distingeix es una set extraordinaria, insaciable. En estat d'embriaguesa es descalsen, salten i donen cops de cul a les seves compatriotes. Son molt territorials: no els hi donguis un cop de colze a la discoteca o ets home mort, "dude".

A Australia l'alcohol es un problema. Com en el cas de les besties, el govern ha empres mesures. Esta prohibit servir alcohol a algu que estigui begut sota multes de fins a 6000$ (4000e) pel cambrer i de 15000$ per l'establiment.

Fauna australiana II

2007-08-25T00:38:00.001-07:00

Com us hem explicat, a Australia hi han molts animalons. Tot i que en un primer moment, al foraster li poden fer molta gracia, no sap pas que li espera. La fauna australiana amaga moltes besties pesades, enganxoses i desagradables. A continuacio us en fem una seleccio.

D'aquesta especie de mallerenga trempada se'n diu Turkey. Tal com diu el nom, ja se'n podria anar cap a Turquia. Com podeu percebre de les nostres paraules, es un personatge entrenyable. Si el voleu veure, aneu a qualsevol area de picnic a l'aire lliure i treieu un comestible. No perdeu la paciencia, al cap de pocs segons, notareu les seves plomes entre les cames...

Aixo es un possum. A primer cop d'ull es una monada. Al segon, descobreixes que es com un esquirol amb cara de porc. O com una rata amb la cua llarga i peluda. Si es fosc i comets la temeritat de menjar macarrons a l'aire lliure, et trobaras la seva grapa al plat abans que te n'adonis.

Aquesta medussa de colors tan vius mesura entre 1 i 2 cm de llargada. Per tant, es imperceptible pel foraster que vol refrescar-se la panxa. La podeu trobar frequentment a les platges quan baixa la marea. La picada pot ser mortal i per culpa seva no ens podem banyar a moltes platges. La seva poblacio augmenta, degut a la progressiva davallada dels seus depredadors, els peixos.

En resum, molts dels problemes ocasionats per les besties mencionades, tenen la seva arrel en l'accio humana. Els humans els alimenten o n'eliminen els seus depredadors i com a consequencia la seva poblacio es multiplica i depen de la presencia humana. Recordeu, no alimenteu els animals!

I'm singing in the rain

2007-08-25T00:26:00.001-07:00

Feia 3 mesos que no plovia per les terres de Queensland, immerses en una terrible sequera. Ara, fa una setmana que no para, vivim un autentic ciclo tropical. Mai mes ben dit, estem atrapats per la pluja.

Per aixo, la nostra activitat s'ha vist ben limitada. Ha estat com unes vacances dins de les vacances. Un parentesi.

Aprofitarem per fer alguns posts sobre curiositats del viatge.

Fraser Island

2007-08-18T01:52:00.000-07:00

Acabem d'arribar d'una excursio de 3 dies a Fraser Island, encara ens n'estem treient la sorra! Es una illa formada a partir de la sorra que prove de les platges de la costa est australiana. Diuen que n'hi ha mes que al Sahara!

L'excursio ha consistit en compartir entre 10 persones un Toyota Land Cruiser, conduir entre les dunes i acampar a la platja, tota una aventura! (cada dos per tres o be discutiem cap a on anar o be se'ns encallava el cotxe a les dunes).

Nogensmenys, hem pogut veure balenes, un TAURO/dofi (d'acord, nomes vam veure una aleta...), llacs idilics, dunes del color de l'Arc de Santmarti i sobretot, sobretot, la tira de Dingos (els gossos salvatges australians). Son bastant perillosos i de tant en tant es mengen algun sapastre. Sort en vam tenir d'en Pau -i no de la Laia- que quan s'acostaven a les tendes s'encaputxava i els plantava cara amb una pala.

Cap a Hervey Bay amb una parella d'holandesos

2007-08-14T02:37:00.000-07:00

Us recordeu d'un tal Van Gaal? Aquest post no el vol homenatjar sino que vol reflectir el fet que hem compartit uns dies de viatge amb una parella d'holandesos, en Rob i la Christel. Vam llogar un cotxe des de les Whitsunday Islands, fins arribar-nos a Hervey Bay, el port de Fraser Island, l'illa de sorra mes gran del mon. El viatge ha estat molt be, tot i algun xoc de mentalitats.

Ja us ho podeu imaginar, uns planejant i cronometrant fins a l'ultim detall cada minut del viatge i els altres gaudint-lo, fent tard i perdent coses.

A part d'aixo, hem passat uns dies memorables a on hem tingut la sort de topar-nos amb els timids ornitorrincs i koales i hem visitat la ciutat del cacador de cocodrils, Noosa, una vila rodejada de platges i parcs naturals.

A mes, la Laia ha descobert la seva vocacio: el surf (vam fer la nostra primera llico!). Pel que fa en Pau, no podem dir el mateix, va fer el paperina amb la taula i per oblidar les penes va acabar la nit cantant "Hey Jude" al Karaoke...

El temperament australia

2007-08-07T20:52:00.001-07:00

Mr Steve (el senyor amb cara de rap) ha estat el capita del nostre veler, el Prima. L'Andy, el seu fidel ajudant, es el seu mariner i chef. Aquesta excursio probablement haura estat una de les millors de tot el viatge. A mes, conviure amb ells ens ha servit per coneixer una mica mes el particular temperament australia. Aqui va una anecdota.

Dimarts va ser un dia inolvidable: vam fer snorkling enmig de la barrera de corall i vam anar a la platja mes espectacular que hem vist en les nostres vides, Whitehaven Beach (la del post anterior). No obstant, hi havia un detall que trobavem a faltar... en dos dies encara no haviem desplegat la vela!

Per aixo, al vespre, a la Laia se li va acudir fer una pregunta intencionada a aquesta estranya parella: when will be really sailing? (quan navegarem amb vela?). Automaticament, l'Steve i l'Andy, fins aleshores ben simpatics, van canviar l'expressio de la seva cara. Paren el motor i diuen: "Mira, noieta. Vols navegar a vela de veritat? Doncs ara sabras el que es navegar, pero no apartis l'ull de la vela!". Nomes amb la petita vela davantera desplegada, sense avancar ni un milimetre, vam passar-nos fins fer-se de nit derivant cap a la platja...

La Laia no sabia quina cara posar. En Pau, observava com els altres passatgers comencaven a parlar de la pel.licula "Open sea", basada en una historia real. En ella s'explica la desaparicio d'uns turistes que van llogar un veler a Australia, van passar la nit a mar obert i se'ls van acabar menjant els taurons. Aquella gent que semblava tan amable, comencaven a semblar una parella de bandits.

Per sort, com cada nit, vam acabar bebent cerveses, jugant a cartes, fent-la petar. L'endema vam navegar un quart d'hora amb vela i vam acabar sortint tots junts pels pubs del port de les Whitsundays.

Whitsunday Islands

2007-08-07T20:17:00.001-07:00

Un veler de 14 metres amb 11 tripulants,

un arxipelag de 74 illes verges enmig de la barrera de corall,

platges de sorra blanca amb vistes a balenes i visites de dofins...

... d'aquest paradis se'n diu les Whitsunday Islands.

Magnetic Island & la Great Barrier Reef

2007-08-07T20:16:00.001-07:00

Foto des de l'Illa Magnetica... El Capita Cook la va batejar aixi, perque en aquesta illa se li va espatllar la brujola. Una gran illa verge, parc nacional, amb platges aillades i la reserva mes gran de koales del pais. Aqui teniu en Pau fent el Wallaby.

L'endema vam anar a submergir-nos a la Great Barrier Reef, la barrera de corall mes llarga del mon. Hi han poques paraules per descriure-ho. Es un espectacle de colors i d'especies marines. Tots dos hem arribat a la conclusio que es una de les coses mes boniques que es poden veure mai.

De ruta!

2007-08-04T01:59:00.000-07:00

Comenka l'aventura! Hem empres el nostre viatge cap el nord d'Australia. En primer lloc recorrerem la costa est de la illa, de nord a sud. A continuacio, anirem mes al nord i al centre, a Darwin, a on ens espera una selva de la mida de Dinamarca. Per ultim, l'emblema d'Australia, l'Uluru (Ayers Rock)!

Avui hem arribat a Townsville, ens hi espera Magnetic Island i la Gran Barrera de Corall! Tot seguit navegarem per les Whitsunday Islands, llogarem un cotxe fins a Fraser Island (la illa de sorra mes gran del mon), visitarem Brisbane, Surfers Paradise (el Benidorm del surfistes), Byron Beach...

Mes fotos i noticies aviat!

Adeu

2007-08-01T20:18:00.000-07:00

Ens n'anem de Sydney. Avui es el nostre ultim dia de classes i a partir de dema comencarem a voltar pel pais. Marxem amb un gran record d'aquesta ciutat i de la gent que hi hem conegut.

Per tant, avui ha estat dia de comiats. Els aussies ho saben alleugerir, emprant sempre un "see you later". Qui sap, veient que es tan facil arribar a l'altra punta del planeta seria estrany no tornar-se a veure, oi?

Fauna australiana

2007-08-01T17:27:00.000-07:00

Ens arriben peticions per tal que mostrem una mica mes de l'estranya i unica fauna asutraliana. Mes que en cap altra part del mon, Australia compta amb animals que no es troben a cap altre lloc del planeta. La rao es troba en que aquest continent ha viscut aillat de la resta del mon des de fa desenes de milions d'anys...

De cap per avall?

2007-08-01T17:18:00.000-07:00

A la nostra classe tenim aquest mapa. Obviament no es l'oficial a Australia pero si que es troba bastant extes. Per aixo inaugurem oficialment una enquesta en aquest blog a on podeu desar la vostra opinio respecte a on te el cap aquest planeta. La decisio es vostra.

Des de Bondi Beach, Sydney

2007-08-01T04:40:00.001-07:00

Hola familia!

Que tal us va tot? Com prova l'estiu? Us escrivim unes linies i unes fotos per posar-vos al corrent del nostre viatge, aquest primer mes per Sydney (divendres ja marxem!).

Per aqui ens arriben noticies que a l'hemisferi nord us esteu rostint. Doncs be, aqui es ben be el contrari: just la setmana passada estavem celebrant el Yulefest, el nadal particular d'Australia. Certament, les temperatures hi conviden! (una de les poques coses bones que un es pot esperar a l'hivern es el nadal, no?).

Estem al barri surferu de Sydney. Des del nostre apartament, tenim vistes a Bondi Beach, la platja mes famosa de tot Australia. El compartim amb un noi de Hong Kong que ha vingut a treballar aqui i amb un brasileny molt simpatic que estudia angles, com nosaltres. Per sopar ens reunim amb estudiants d'altres apartaments a casa de la propietaria: som com una gran familia! Aixo ens ha anat molt be per fer noves amistats i trobar companys per la ruta que farem a l'agost (segurament, farem part del viatge amb una parella d'holandesos). La propietaria, de nom TeHila, es professora de musica i ha deixat un saxo a en Pau per practicar les seves dots musicals. Tot i aixo, ell nega qualsevol relacio amb les pluges torrencials que hem viscut aquests ultims dies.

Nomes d'arribar, la Laia es va voler dutxar i no sabem com, va inundar part del pis... Immediatament, ja ens veieu a mi i a ella recollint l'aigua com uns desesperats amb baietes i paper de water (en aquest pais encara no han descobert la fregona, tampoc els accents). Durant un temps, quan caminavem per el parquet sortia una mica d'aigua (aigua?) de sota, pero entre les alfombres i la fusta sembla que s'ha anat absorvint tot... Tambe ens ha servit per veure que els australians segueixen la tradicio anglesa de deixar la neteja en un segon (mmm... segon?) terme.

El primer que vam fer va ser anar a veure l'opera, es impressionant! Ens vam mirar les obres... 200 eurus una entrada a platea! Ara be, caminant per alla despistats ens vam topar amb dos vellets que sortien de la primera sessio de l'opera "el barber de sevilla" i ens van regalar entrades per a la segona sessio, a 8a fila! Ja us podeu imaginar una opera amb una Madrit modernista (amb edificis de Gaudi) i cantants disfressats de Dali!

La ciutat ens encanta. Es molt diferent de les altres grans ciutats a on hem estat: no dona sensacio de massificacio ni d'estres. Es una ciutat molt extensa, a on es mes usual viure en casetes que en apartaments, amb una qualitat de vida molt alta. No obstant, aixo no treu que tingui barris amb una forta personalitat i un gran nombre d'atraccions per visitar: parcs, museus, platges, paratges... i una gran vida nocturna! La fauna tambe es molt diferent: et trobes periquitos i flamencs, juntament amb petits mamifers autoctons (en Pau va tenir l'agradable experiencia de trobar-se amb una rata gegant australiana, anomenada “Possum”, quan anava a tirar la brossa. ) i diverses aranyes (tarantules, segons el criteri de la Laia). Finalment, la gent, els “aussies” son molt amables i directes. El seu accent es una barreja de texa i ugandes, els agrada molt cuidar el seu cos pero tambe la cervesa i son gent molt vital. La seva frase preferida es “No worries” (no preocupacions) i nosaltres la seguim al peu de la lletra.

Esperem que amb les fotos us en pogueu fer una idea, i comproveu que no us estem escrivint des d'un raco amagat del Girones. Ja us escriurem mes, esperem tambe les vostres noticies!

Estem en contacte, molt bon estiu a tothom!

Laia i Pau

Benvinguts al nostre blog!

2007-08-01T02:57:00.000-07:00

Estrenem el nostre blog. Es una bona manera de mantenir-vos al dia de les nostres aventures, sense necessitat d'enviar correus continuament. A mes aixi us podrem explicar totes les tonteries que se'ns acudeixin i us podreu fer una idea mes exacta del que estem vivint. Salut!